EL FACTOR CATALà

01.10.2016 | 00:00

Si s'observa la superfície de la greu crisi que afecta el socialisme espanyol, pot pensar-se que és una lluita de poder orgànica, en la qual dues faccions intenten mantenir les seves cadires. Però, si es va una mica més al fons, veiem que emergeix el conflicte que veritablement impedeix l'estabilitat institucional a Espanya: el plantejat per l'independentisme català.
La (insuficient) emergència de noves formacions polítiques, unit a la manca de cultura de coalició en la política espanyola, ha evidenciat la necessitat que tenien els grans partits dels vots dels nacionalistes per governar. Una cosa que va succeir entre 1993 i 2000 (amb González i Aznar) i, novament, des del 2004 fins al 2011 (amb Zapatero).
L'evolució de CiU cap a l'independentisme i la nul·la voluntat de participar en la governabilitat de la seva formació hereva, juntament amb ERC... tret que es permeti un referèndum sobre la independència, estan impedint, de facto, la formació de govern a Espanya.
I s'ha afegit un element nou que, fins ara, només s'havia donat a Catalunya: el d'emportar-se per davant o fer entrar en crisi aquelles formacions que no apostaven pel dret a decidir català (CiU es va trencar; Unió Democràtica ha desaparegut; Iniciativa per Catalunya ha quedat fagocitada per l'espai promogut per Ada Colau, partidari del referèndum;?el PSC ha passat de 52 escons -amb Maragall- a només 16 -amb Iceta-... i, ara, s'ha fracturat el PSOE, després de la mera insinuació de Pedro Sánchez d'intentar formar un govern alternatiu, que impliqués parlar amb els independentistes).
Conclusió: unes terceres eleccions, davant d'un socialisme en caos, podrien apropar PP i C's a la majoria absoluta. Però, sense donar resposta al conflicte català, la crisi institucional persistirà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema