PSOE, González i GAL

01.10.2016 | 00:26

«El PSOE d'en González i d'en Guerra posterior al 1977 poc ha tingut de socialista i d'obrer, encara que sí molt d'espanyol -i d'espanyolista-»

Entre todos lo mataron y él solito se murió» diu una frase castellana que he sentit més d'una vegada. I això és el que sembla que pot passar-li al PSOE, dividit en dos «bàndols» des de l'accés de Pedro Sánchez a la secretaria general contra tot pronòstic i contra la voluntat de l'aparell del partit.
Semblen dos bàndols difícilment reconciliables: d'una banda, el dels nous dirigents sorgits de la base en la seva majoria, mitjançant processos d'eleccions primàries internes i, per l'altre, el dels de la «casta» de veterans professionals de la política, temorosos de perdre privilegis i nivell de vida i per això mateix aferrats als càrrecs, a les portes giratòries i als dinars i sopars en restaurants de luxe. Són els de la vella guàrdia felipista i guerrista, els seguidors d'un Felipe González que té la poca vergonya d'al·ludir a si mateix dient amb un somriure -pur llenguatge no verbal- que «no és Déu».
González encara mana molt al PSOE, tot i que vells militants de base li retreuen haver abandonat els seus vestits de pana de seguida que va entrar a viure al palau de la Moncloa, en el qual va fer fer una «bodeguilla» on passar estones amb els més fidels.
I Felipe González sembla anhelar que a Espanya tot segueixi igual, de manera que ningú pugui posar en risc l'estatus actual o que «le quiten lo bailao». Aquest sinistre personatge últimament tan xerraire quan va voler criticar els recents mals resultats electorals del PSOE al País Basc els va comparar amb els de la seva època i sembla que va cometre un lapsus argumentant «malgrat el que vam fer». En primera persona del plural. Va ser realment un lapsus?... o pura gosadia de qui es creu una divinitat intocable? Si no es referia als segrestos, tortures i assassinats -terrorisme d'Estat- dels GAL -dels quals mai ningú ha declarat ser el senyor X- a què es referia? I sembla estrany que cap fiscal o jutge -alguns tan diligents amb referèndums- no hagi pres cartes en l'assumpte i li demani explicacions en seu judicial.
El PSOE d'en González i d'en Guerra posterior al 1977 poc ha tingut de socialista i d'obrer, encara que sí molt d'espanyol -i d'espanyolista- sobretot al sud i l'oest peninsular. Tot i que en la seva progressiva desintegració hi ha alguns dirigents professionals ben situats de Catalunya. Per exemple, els germans MaragallMontilla. I els allunyats de la política oficial que van travessar portes -no giratòries sinó compensatòries- com ara Serra, Reverter i altres que fa anys que gaudeixen de càrrecs i sous en empreses i bancs.
Pedro Sánchez i un grapat de militants van voler apartar del poder la vella guàrdia hereva d'aquell Alfonso Guerra que quan manava -i manava molt- deia allò de «qui es mogui no surt a la foto». Sánchez es va moure, contra la voluntat de l'aparell, i va ser triat pels militants que el van preferir abans que el candidat oficialista. I va començar la caça i captura ara a punt de culminar. Com s'atreveix a mantenir -diuen, i sembla mentida- el seu «no és no» a Rajoy i a la corrupció del PP?
Massa, tot plegat, per als seguidores d'en González. Aquests que han estat callats quan va dir que s'avorreix en magníficament retribuïdes reunions de consell d'administració; i quan dóna lliçons de com els polítics han d'assumir les seves responsabilitats. I ho diu ell, Felipe González. Ell, que va fulminar el PSOE històric i es va apropiar de la marca; ell, que amb en Guerra al seu costat va fer atacs indecents a Adolfo Suárez i va sembrar la divisió a la UCD; ell, que va ficar Espanya a l'OTAN havent jugat abans un «d'entrada, no»; ell, l'amic de banquers que concedien crèdits «congelats» i no retornables al seu partit; ell, que va nomenar ministres i governador del Banco de España membres d'aquella beautiful people que es van enriquir i van enriquir els seus amics; i sobretot ell, sota la presidència del qual va actuar el GAL.
Algú del PSOE hauria d'imitar aquell «váyase, señor González» d'Aznar i atrevir-se a dir-li «cállese, señor González». Així, no per no ofendre amb un ximple «cállate, Felipe». Amb el seu immens predicament sobre el PSOE regional andalús Felipe González -secundat per extremenys, castellano?manxecs i valencians com un sorprenent Ximo Puig- ha volgut fer caure Pedro ?Sánchez per tal de mantenir el poder dels cacics. Com han lamentat alguns militants del PSOE a Euskadi, respecte de les crítiques dels qui els acusen d'haver obtingut els pitjors resultats de la història, els anti-Sánchez no només no van fer res per donar-los suport en la campanya electoral sinó tot el contrari: tot el soroll que van poder, com si volguessin propiciar el fracàs. I ho van aconseguir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema