UN PSOE TRENCAT

01.10.2016 | 00:00

El principal problema polític de l'Espanya actual resideix en la profunda crisi que assola el PSOE, els corcs de la qual han començat a afectar l'estructura de l'Estat. L'ombra del zapaterisme s'estén com una taca, desvinculant frívolament el socialisme espanyol de la seva arrel modernitzadora. El PSOE ha estat el gran partit transversal de la democràcia espanyola i, per tant, també el que va impulsar amb més ímpetu l'europeïtzació de la nostra societat. No obstant això, el zapaterisme-amb les seves virtuts, que també en va tenir- va suposar una relectura de la Transició espanyola que ha acabat per perjudicar no només el mateix partit socialista sinó la narrativa central del país.
Amb la recuperació econòmica canalitzada -tot i que els núvols d'una nova recessió el 2017 poden ser a tocar-, el relatiu apaivagament de la situació territorial -fins que es convoqui un nou referèndum- i el gir electoral cap a una més gran estabilitat parlamentària, només l'absència de govern enterboleix la normalització de la política espanyola. El PP juga amb l'avantatge del poder, la creació d'ocupació i la saturació que acaba provocant la perllongada inestabilitat. El PSOE, en canvi, es debat entre dues opcions antagòniques que l'empenyen a un carreró sense sortida: girar decididament cap al populisme podemita, trencant d'aquesta manera amb la seva tradició de partit modernitzador i europeista, o donar suport -via una abstenció activa- a l'opció transversal d'una gran coalició reformista. Per a la segona alternativa, els socialistes comptaven amb un aliat ideal, Ciutadans, que podia exercir la funció de frontissa. Es tractava de pactar a canvi de mesures reformistes i modernitzadores, recuperant el discurs pactista de la Transició, enformat per un relleu generacional. Amb una negociació conseqüent, el missatge hauria estat clar i decisiu. Hauria demostrat, per començar, que el mite de les diferents Espanyes no funciona en una democràcia consolidada i que la perfídia de les demonitzacions alimenta la retòrica demagògica, però no permet governar.
L'obstinació del PSOE en el «no és no», enfront del que dicta la tradició parlamentària de la UE, requerirà d'explicacions addicionals en el futur que ara només podem intuir. Ha estat la particular psicologia de Pedro Sánchez? El terror cerval al sorpasso des de l'extrema esquerra? Les tensions territorials entre les diferents ànimes autonòmiques del partit socialista? No resulten preguntes fàcils i, sobretot, ens manca de respostes definitives. Tot i l'evident erosió del bipartidisme a Espanya, el PSOE ha estat el gran damnificat per l'eclosió de la nova política, mentre que els conservadors semblen anar recuperant la seva posició de privilegi al centredreta. Mal aconsellat, Sánchez ha triat una altiva defensa numantina que ha suposat un fracàs darrere l'altre, sense ser capaç d'articular una altra alternativa creïble a la gran coalició que el descrèdit d'unes terceres eleccions. Després del dit acusador de Felipe González aquest dimecres a la SER i les dimissions en l'executiva del seu partit, al secretari general només li queda dimitir, millor aviat que tard. Asfixiat pels seus continus errors, la seva posició és la d'un escac mat.
Ara cal preguntar-se què s'hauria pogut aconseguir -en termes de regeneració democràtica, de polítiques d'Estat i de benestar social- si el PSOE s'hagués afanyat a pactar una gran coalició. Sempre és molt millor liderar els canvis que caure víctima d'ells. I Espanya -que ningú ho dubti- necessita un partit socialista fort, ferm i creïble.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema