Un ésser viu, imperceptible
SUSANA PÉREZ CIVIT. CALONGE.
Un diumenge plujós de setembre, pocs dies fa, un cadellet negre, ferit de la poteta del darrere, tallada per la meitat i ben descarnada, miolava al portal d´un edifici ubicat al costat del veterinari, tapadet just amb un petit tros de roba. Ningú, però, s´aturava. Em va tocar a mi fer-ho, ja que algú me´l va deixar al portal de casa.
Les 11 de la nit tocades, i amb un número de mòbil, el del veterinari, vaig començar a demanar ajudar. La negativa fou brutal: davant d´un ésser viu ferit, sense remuneració monetària, ni parlar-ne!, no van voler venir. Més greu encara, en principi es negaren a donar-me un telèfon, el de protecció animal. Com que no trobaven que fos feina seva, doncs, havia de ser meva. Sembla estrany que en països postmoderns quatre gotes d´aigua puguin fer saltar la connexió d´internet, fet que em va impedir fer una trucada. La ràbia a tal negativa i ben enfurismada va fer que el veterinari em donés la següent resposta: «Senyora, el servei de protecció animal no respon al telèfon, podria dirigir-se als municipals». Som-hi! Un cop allà, la reacció del policia del torn de nit, ben acomodat a la seva cadira, fou: «només podem acollir gossos, no estem habilitats per acollir gats». El gatet quedava destinat a passar fred al carrer, ni un brot d´amor ni d´afecte, el van deixar tot sol. Aquella nit, però, dormí dins el portal de casa, tapadet i amb lletona, fins l´endemà al matí que el vaig dur a protecció d´animals.
Cal que ens preguntem: on rau l´ètica de cada persona, l´empatia i el sentit de la feina ben feta? Quina moral ens dóna aquesta societat d´avui, capitalista? Esdevé tan difícil mobilitzar-se per l´altre? Un gatet, no és una vida que cal ser respectada?
Colom simbolitza Barcelona
Jordi Pausas. París .
Llegeixo que la CUP ha decidit portar a l´extrem la revisió dels símbols que es debaten per iniciativa del govern d´Ada Colau, proposant retirar l´estàtua de Colom -que simbolitza Barcelona com la Torre Eiffel simbolitza París- i la del navilier Antonio López, -«presumpte esclavista»- el qual contribuí decisivament a la Renaixença donant el seu suport al gran poeta Jacint Verdaguer, que en el transcurs dels seus viatges a Amèrica amb els vaixells del seu protector per refer-se de la salut malmesa, va escriure el famós poema L´Atlàntida i l´entranyable L´Emigrant, que amb música d´Amadeu Vives, i cantat pel gran tenor Emili Vendrell, va esdevenir l´himne nostàlgic que va acompanyar als catalans emigrats i als exiliats de la Guerra Civil, la majoria dels quals no pogueren retornar a Catalunya. No s´acaba d´entendre que la CUP, que es presenta com l´abanderada de la cultura i la política del nostre país, s´entretingui a qüestionar a la babalà el nostre passat històric amb uns «arguments» que no van més enllà dels esgrimits pels interessats a distreure´ns amb la política de campaner més obsoleta i provincial...
La gent gran, avui
Lluís Torner i Callicó. GIRONA.
Els avenços que, actualment, s´estan fent al camp de la medicina, i l´augment de la qualitat de vida, fan que l´esperança de vida de les persones s´hagi allargat considerablement. Els que ja som grans, recordant els nostres avantpassats -besavis i avis- a partir dels cinquanta ja se´ls consideraven vells, per les seves fisonomies i la seva forma de vestir, en especial la gent del camp; en canvi avui veus persones grans, dels setanta per munt, sobretot les senyores, que fan un bon goig de veure.
A més a més, hi ha molta de gent que, en anar-nos fent grans -aquí també ens hi comptem nosaltres- procurem seguir aquella dita de no limitar-nos a posar anys a la vida, sinó de completar-la posant vida als anys. Molts, a part de fer d´avis o àvies, donem corda a les nostres afeccions, fem alguna mena de voluntariat, intentem mantenir-nos al dia, en temes culturals -aules per a la gent gran, universitat- sovintegem els Centres Cívics, assistim a conferències, viatgem, i fins els que sentim interès per les coses de l´esperit tenim, entre altres, el tema de Vida Creixent -un moviment cristià-, etc.
Tot això, però, és molt bonic, gairebé idíl·lic, si no fos que, avui dia, hi ha molta gent gran que passa vertaderes necessitats, econòmiques i, afectives, que no els permet tenir un mínim de qualitat de vida, la qual cosa els perjudica anímicament i física. És molt trist que després d´una vida de treball, s´arribi a gran amb aquestes mancances; i encara ho és més que la societat i els polítics, no hi posin les adequades solucions. Sort n´hi ha de les institucions benèfiques, però, no poden donar l´abast a totes les mancances.
Per tant, de poc serveix augmentar l´esperança de vida si no n´augmentem la qualitat de moltes i molts dels que arriben a grans. Una cosa no lliga amb l´altra. Fem sentir, ben alt, les nostres veus, a veure si se´ns escolta. És el nostre parer.
Una nit de quasi
cada dia
Joaquim Durall. BANYOLES.
El tema de les petadores a la urbanització Puigsuris de Banyoles, a causa de les contínues queixes als Mossos d´Esquadra, ha millorat, però encara són molt i molt molestes.
Aquesta nit passada cada dues hores m´han despertat, fins a les 6 del matí. Llavors, cada mitja hora, petadores més fluixes no m´han deixat dormir fins a les 9 del matí.
És per això que agrairia al Sr. Puigdemont que es preocupés també dels assumptes que afecten, de debò, els ciutadans, i que el desestabilitzador tema de l´independentisme l´arreglés d´un altra manera, ja que estem en una Europa 100 per 100 demòcrata, on es pot parlar i negociar totes les diferències amb la resta d´Espanya i del món. És el camí més fàcil. L´altre és el del conflicte i de l´empobriment gaire bé segur.
Que no haguem de suportar, per aquesta ofuscació, petadores de debò, que no ens deixin dormir ni de dia ni de nit!
El final
Manel Fortis. olot.
Tot s´acaba. Però no tot s´acaba de cop.
Poc habitualment les coses s´acaben de sobte, amb un punt.
Hi ha finals llargs. I dintre d´aquests, n´hi ha d´amargants, dolorosos, lletjos i tristos, però també n´hi ha, que a part de que siguin durs i no desitjats, et donen l´oportunitat i el temps per aprofitar la vida.
Jo crec que fa temps que ha arribat el final. El nostre final. Com a societat, com a persones, com a humans...inclús com a planeta.
Es la manera que jo m´explico el que estem vivint (o morint).
Jo no puc considerar una societat que viu amb els valors dels diners, plena de corrupció, d´abusos de poder, d´indiferència envers l´altre, com una societat viva i sana.
Les guerres en què moren milers de persones estan provocades pels poderosos per ser-ho més, de poderosos.
Les crisis estan provocades pels rics que volen ser-ho més, de rics.
Podem gaudir, podem estimar, podem besar, podem riure, encara.
Fem-ho.
Tenim temps, mentre anem morint.
