El Tribunal Constitucional ocupa una posició molt destacada dins del nostre Estat de Dret. Les seves atribucions, ja sigui decidint sobre la constitucionalitat de les lleis, sobre la distribució competencial entre l'Estat i les comunitats autònomes o sobre la vulneració dels Drets Fonamentals dels ciutadans, resulten molt rellevants. En realitat, són essencials per al correcte funcionament del nostre país. Per això, si les seves actuacions s'alenteixen i no és capaç de solucionar en un termini raonable els litigis i les controvèrsies que se li presenten, el retard afecta el normal esdevenir de les institucions i de la confiança que el poble hi ha de dipositar.

Aquesta tardança en l'emissió de les seves sentències i resolucions comença a ser un seriós problema que transcendeix l'interès particular del simple ciutadà que espera (i es desespera) pel seu concret recurs d'empara. Tal lentitud, inexplicable en ocasions, també pot provocar la paràlisi d'altres institucions i generar inseguretat jurídica.

Va resultar cridaner l'exemple de la sentència 120/2012 de 5 de juny, que resolia un recurs d'inconstitucionalitat presentat el 1999, és a dir, tretze anys abans. O el de la decisió de 18 d'abril de 2012, que posava fi a una controvèrsia que va començar el 1998 -gairebé catorze anys enrere-, quan l'aleshores president del Govern va impugnar la Llei de l'Esport del Parlament Basc 14/1998. També el 2012, al mes de novembre, es va resoldre el recurs contra la norma que permetia el matrimoni homosexual presentat al setembre de 2005. I molt recentment, el passat mes de juliol, es va donar a conèixer la decisió contra les taxes judicials aprovades en 2012, declarant nul un tribut abonat durant els quatre anys que van trigar els magistrats en deliberar per milers de ciutadans i d'entitats que van saber que el cobrament va ser inconstitucional però que, malgrat això, no recuperaran els seus diners ni rebran cap altra classe de compensació. A dia d'avui continua pendent la resolució sobre la impugnació de la Llei de l'Avortament de 2010 (més de sis anys de demora) i nombroses normes se segueixen aplicant a l'espera de conèixer el veredicte final. En molts casos, quan els membres del Constitucional decideixen, el problema no existeix, per haver-se derogat o modificat la normativa sobre la qual havien de pronunciar-se. Ara mateix, les Corts Generals i el Govern tenen paralitzat el control polític a l'Executiu -un dels elements clau del model parlamentari-, com a conseqüència de la incapacitat de l'Alt Tribunal per a resoldre un conflicte ja plantejat en la passada legislatura.

Pel que fa als recursos d'empara dels particulars, la situació tampoc millora. El Tribunal Europeu de Drets Humans ja va condemnar Espanya el 2003 per considerar que la lentitud del TC a l'hora d'emparar a un ciutadà (gairebé cinc anys i mig) vulnerava el Conveni Europeu de Drets Humans pel que fa a l'exigència d'"un termini raonable" perquè la justícia resolgui un cas. Ni va ser la primera sentència desfavorable per al nostre país per aquest tema ni serà l'última, perquè els terminis continuen movent-se en els mateixos paràmetres.

A tot el que s'ha exposat anteriorment s'afegeix un assumpte tabú (o, si més no, desconegut) sobre el funcionament d'aquest importantíssim òrgan constitucional. Estic al·ludint als criteris que se ?segueixen respecte de l'ordre de resolució dels assumptes. En altres paraules, del control de l'agenda del Tribunal pel qual es decideix donar celeritat a uns assumptes i deixar-ne llanguir d'altres. Perquè la realitat és que, quan volen, s'afanyen. Unes vegades, per imperatiu legal (per exemple, en les empares electorals, en els quals les dates d'inici de les campanyes i dels comicis exigeixen ventilar en escassos dies les controvèrsies sobre les decisions de les Juntes Electorals). D'altres, per pròpia decisió, davant la gravetat o repercussió de l'assumpte plantejat (vegeu les impugnacions del Govern Central contra algunes resolucions d'institucions catalanes obstinades en el que denominen eufemísticament "desconnexió", i que van ser resoltes en tot just una setmana).

Aquesta és la raó per la qual es genera més inquietud i incomprensió davant determinades dilacions: quan s'observa la diligència i la promptitud davant segons que altres assumptes. En tot cas, procediria a elaborar un estudi sobre les reformes necessàries que dotaren a aquest Tribunal de les regulacions, eines i mitjans necessaris perquè compleixi efectivament la seva funció. Perquè, per descomptat, més que solucionar alguns problemes, ara mateix els fa créixer.