El Parlament de Catalunya està tramitant el projecte de llei del canvi climàtic. A tal efecte, la comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat ha demanat la presència d'entitats i persones amb opinió al respecte. Divendres em va tocar representar Pimec en aquesta compareixença, essent la meva l'última de totes les que es van fer en les darreres setmanes.

El projecte de llei és un treball de 44 pàgines que vol ser exhaustiu i, en fer-ho, s'oblida de molts conceptes, car és impossible preveure-ho tot. En la introducció fa una defensa de l'acció contra el canvi climàtic, citant els protocols internacionals i els compromisos de la UE. En el desenvolupament el projecte passa revista a les accions que afecten a diferents sectors: l'agricultura i la ramaderia, l'aigua, la biodiversitat, els boscos i la gestió forestal, l'energia, la indústria, serveis i comerç, les infraestructures, els residus, la salut, els transports i la mobilitat, el turisme, les universitats i la recerca i, finalment, l'urbanisme i l'habitatge. A tal efecte proposa la creació d'una Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic i un Consell Català del Clima que hauran d'avaluar cada 3 anys la mitigació del canvi climàtic. Finalment el Projecte de llei proposa una Fiscalitat Climàtica amb la creació d'un impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica que gravi anualment els cotxes amb emissions de més de 120 g/km. A títol d'exemple, un cotxe amb 140 g/km de CO2 tindria un impost cada any de 77 euros i un de 200 g/km el tindria de 200 euros.

La meva intervenció va ser per dir que la llei era excessivament complicada i que s'afegia a l'embolic interminable de lleis urbanístiques i mediambientals que només serveixen per frenar l'activitat econòmica i, volent preveure-ho tot, el que fa és oblidar coses importants, com per exemple que caldria construir amb menys formigó i acer, o bé obligar a que aquestes construccions tinguin una vida mínima de, per exemple, 80 anys. El formigó i l'acer de la construcció és aproximadament el 10% del nostre consum d'energia si el calculem de forma diària. És normal que es facin oblits quan es vol preveure tot, entre altres coses perquè la tecnologia va molt més ràpida que les lleis.

Però el descuit més important que fa la llei és no involucrar a tots els ciutadans en la tasca de reducció del canvi climàtic. A través de les mesures exposades en el projecte de llei el ciutadà tardarà decennis a adonar-se que cal fer les coses diferents a com les fa ara. La magnitud del canvi que es necessita és tota una revolució cultural. Consumim més del 45% de l'energia en forma de petroli, un 25% en forma de gas i un 20% en nuclear. Canviar això, el 90% del que consumim, és una tasca titànica i no es pot deixar, com deia diumenge passat, al voluntarisme de fer-ho mentre ens fem petons i cantem cançons com pregona Jeremy Rifkin. Demana accions potents i direcció social, que els líders introdueixin un relat convincent. El consum individual d'energia ha anat evolucionant des del neolític fins avui de forma exponencial. Fa 10.000 anys el consum diari per càpita era de 3.000 kcal/c.d, a l'edat del bronze era de 10.000, durant l'imperi romà fou de 30.000, i ara, a Estats Units, és de 230.000 kcal/c.d. El consum de Catalunya és de 95.000 kcal/c.d i el d'Espanya de 71.000 kcal/c.d. Si analitzem el consum d'una persona que tingui plaques solars, un habitatge ben resolt energèticament i cotxe elèctric per anar a treballar, el seu consum podria ser de 67.000 kcal/c.d, però si li sumem l'energia de la fabricació de l'habitatge, del cotxe, de les carreteres i dels serveis de sanitat, ensenyament i administració, el total puja a 80.500 kcal/c.d.

Vist amb perspectiva llunyana sembla que el consum de l'imperi romà, el zenit de l'economia agrícola, podria ser un bon objectiu. Això implica passar del consum actual de 95.000 a 30.000 kcal/c.d, és a dir: una reducció del 68%. És tasca impossible? De cap manera. Explico sovint que reduir el consum d'energia del 15% és molt fàcil, es fa gairebé només canviant les bombetes, però passar del 30% és molt difícil, i requereix una acció continuada en el temps, un canvi mental. Expliquem que a l'empresa hem fet reduccions energètiques del 60% a base de canviar el procés, després el producte, novament canviant el procés per adaptar-lo al nou producte i finalment manipulant-l'ho in situ. Per tant és possible si tothom ho practica. Per això és important la pedagogia. Com es pot fer? Caldria introduir la Taxa de Carboni, universal, intensa, neutra, progressiva i aranzelària, però això penalitzaria l'economia local si no es poden posar aranzels de CO2 per culpa de la globalització. Per tant es poden aproximar els efectes de la taxa obligant a que tots els productes i serveis, que l'administració autonòmica i local compren, tinguin el càlcul i la certificació del CO2 associat, per més endavant exigir un màxim. Aquesta mesura no té cap exigència pressupostària i és una iniciativa que la indústria ja s'està plantejant en l'actualitat, per tant suposaria tan sols posar-se al dia sobre el que ja ve. És la millor manera de fer pedagogia tot reclamant a la resta de l'economia i al consumidor que també ho exigeixin.

Finalment ens van demanar a quina conselleria creiem que havia de ser adjudicada la llei. La meva resposta va ser que a la de medi ambient no, pel fet que no és capaç de gestionar totes les lleis que ja té. Tot plegat, un altre brindis al sol.