Escassegen els assumptes que s'aborden avui amb pinzell. No deixa de créixer la tendència de tractar-los, tant en la conversa quotidiana com en els mitjans o entre els dirigents de qualsevol àmbit, a cop d'idees preconcebudes i precipitades i de sentències tan equivocades com ina?pel·lables. L'empatx d'informació que facilita internet contribueix també a aquest estat de coses, permetent que es sostinguin formidables desvaris fent veure rellevants axiomes.
Molta desafecció a la política sorgeix també d'aquest atipament cap al cop de brotxa. La dinàmica esquerra-dreta, per exemple, es manté en les mateixes consignes de fa quaranta anys, o de fa més d'un segle per als més joves. Tot ha evolucionat, però aquest tema segueix com l'havien deixat els nostres pares o avis.
És el mateix que unes o altres matèries hagin estat assumides per idearis oposats. Hagi estat la protecció del medi ambient assumida per la dreta tradicional o ho sigui avui per l'esquerra la defensa d'una Administració pública els fonaments de la qual daten del règim anterior, ni uns ni altres fan res per actualitzar-se, encara que fos tímidament.
Aquests insisteixen a impedir la formació de qualsevol govern que no sigui en el que participin. Aquells ho pretenen aconseguir apel·lant al vot popular i de la dificultat d'aconseguir una majoria parlamentària. Però cap dels contendents ha valorat ni tan sols l'ús del pinzell per resoldre aquest embolic, únic mètode que ens asseguraria una sortida raonable.
"Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï", va escriure Lampedusa a Il Gattopardo. Amb un marc legal com el que tenim, resulta inviable qualsevol esperança en què unes noves eleccions permetin sortir d'aquest embolic. Si no s'introdueix en la Constitució un lleuger retoc que contempli que en cas de no obtenir-se suport parlamentari serà elegit automàticament qui hagi aconseguit més sufragis, com succeeix en els comicis municipals, seguirem ficats en aquest cercle viciós el temps que sigui necessari.
Aquesta fórmula, senzilla de plantejar aprofitant la nova constitució de les càmeres, permetria que una tercera convocatòria electoral fos la definitiva, assegurant per fi un govern. I no es digui que això no és possible per motius formals o temporals, perquè hem afrontat reformes constitucionals express en els últims anys sense cap inconvenient.
El pinzell constitucional, doncs, és l'únic que pot desplaçar la brotxa gruixuda en mans dels polítics. Voler assumir aquest canvi equival a admetre que el bisturí pot ajudar a resoldre un dilema amb múltiples efectes secundaris. I no fer-ho és una nova i monumental mostra irresponsabilitat, al caire de la insensatesa.
La democràcia representativa, organitzada entorn als partits, no prima sobre la participativa, que es tradueix en el vot popular a les urnes. No admetre això és desconèixer la interpretació constitucional i la més elemental comprensió del nostre sistema. Per això, s'imposa treballar en aquest camí, ja que no hi ha altra alternativa, excepte per als que tot això els importa un rave perquè estan a la seva: jocs florals i cops de brotxa que fan de la política en una cosa irrellevant.
Si hem de tornar a votar, que si us plau sigui per última vegada.
