Pancatalanistes pesats

03.10.2016 | 10:13

El senyor Tardà, portaveu d'ERC al Congrés de Diputats, em mereix el mateix respecte que altres polítics professionals. Ni més ni menys. El que no m'agrada són les seves idees, que ell és afortunadament molt lliure de mantenir, igual que jo sóc afortunadament molt lliure de no estar-hi d'acord. I no hi estic.

Durant l'últim debat d'investidura el senyor Tardà va llançar un missatge -entre patètic i enfarfegador- paternalista dirigit als seus "germans valencians i balears" pel qual es comprometia a no desistir fins a aconseguir alliberar-nos de nosaltres mateixos. La seva idea és portar-nos a un referèndum que ens permeti votar a favor d'un pancatalanisme (dominat per Barcelona) sobre el conjunt d'això que en diuen els "Països Catalans" (?). Suposo que Perpinyà i Montpeller queden per a una segona tacada. És pura dinamita i exigeix no callar davant tan gran disbarat.

Confesso que sóc parcial ja que no m'agraden els nacionalismes en general perquè propugnen un retorn a un passat idíl·lic que ja no existeix i perquè sempre són expansionistes, com mostra l'embolic en què ens van ficar els nazis amb els Sudets i amb Polònia i ja sé que aquests eren nacionalsocialistes, que va ser la versió més perniciosa dels nacionalismes. I compte perquè a Europa central comencen a aparèixer grups feixistoides, nacionalistes i xenòfobs que res de bo auguren. I no m'agraden tampoc perquè són profundament reaccionaris i insolidaris i per això no aconsegueixo entendre la deriva nacionalista d'alguns socialismes perifèrics que els allunyen de la seva identitat internacionalista i acaben allunyant-los dels seus desconcertats votants. Els nacionalismes em semblen reductors i empobridors de realitats molt més riques. Em sembla fantàstic l'amor per allò propi, però és molt estúpid pensar que és millor que el del veí. Què hi farem, crec en identitats integradores i que un poble, com una cultura, és més ric com més bastard i més influències diverses aconsegueixi integrar.

Però el nacionalisme pancatalanista m'agrada encara menys i se m'ocorren diverses raons perquè això passi: En primer lloc perquè m'avorreix tant de ploriqueig i tant de victimisme. "No ens escolten, no ens comprenen, se'ns amenaça, se'ns menysprea, se'ns roba (sic)", deien a l'última Diada. N'acaba un fart. I a més no és cert, encara que tampoc pensi que el Govern central estigui tractant bé aquest assumpte. Tot el contrari.

En segon lloc perquè falsifiquen la història i enganyen el molt incaut/ignorant. Gabriel Tortella recordava fa poc a El País (21-9-2016) que "persisteix la memòria d'un passat mític, que els nacionalistes mantenen viu amb diades i desfilades a l'estil Nuremberg". Però això no fa aquesta "memòria" més veritable. El 1714 Catalunya no volia ser independent sinó que es va equivocar de bàndol i va donar suport al candidat perdedor al tron. I va pagar el seu error amb els decrets de Nova Planta que van modernitzar el país, van suprimir impostos interiors, van unificar la legislació i van fer de Catalunya la regió més rica d'Espanya gràcies al fet que li van reservar tot el mercat nacional i les colònies americanes per als seus teixits. Vicens Vives, que no era extremeny, va escriure que aquesta unificació política i administrativa "va beneficiar insospitadament a Catalunya".

En tercer lloc perquè menteixen descaradament com ha posat en relleu el magnífic llibre de Josep Borrell (un altre que tampoc és andalús) Las cuentas y los cuentos de la independencia. El futur d'una hipotètica independència unilateral de Catalunya és la solitud fora d'Europa. I a mi el model d'Albània no m'atreu gens. És infame enganyar el personal sobre això. Llegeixin el llibre, val la pena.

En quart lloc perquè em fan passar molta vergonya quan diuen sense rubor que actuar contra la llei és democràtic. És una afirmació que deixa perplexos als meus amics europeus i americans. Mentida! Anar contra les lleis, desobeïr-les, és una cosa molt antidemocràtica en una democràcia com l'espanyola. Igual que em fan passar vergonya les romeries de carrer d'un grapat d'incondicionals pasturats per l'inefable Mas, acompanyant Homs a testificar davant els tribunals. Perquè la llei és igual per a tots i això (ho sento) inclou als catalans.

I això de basar la pretensió de crear uns pretesos Països Catalans sobre la base de la llengua i la cultura compartides em sembla de riallada. És com si a algun il·luminat se li acudís inventar-uns "països castellans" amb Argentina, Mèxic, Colòmbia i una vintena més i tractar-los amb paternalisme des de Madrid. No puc creure que ho diguin de debò, encara que d'alguns fanàtics cal esperar-ho tot. Quan Jordi Pujol presidia la Generalitat va pronunciar un discurs davant d'un grup de ministres de països àrabs, que jo acompanyava, que hauria fet les delícies de Serrano Súñer i altres d'aquells que anaven per l'imperi cap a Déu. Pujol va parlar de les gestes dels almogàvers i va recordar que hi havia un temps en què els peixos de la Mediterrània portaven pintades sobre les seves escates les quatre barres "de Catalunya" (sic). Els ministres assistents flipaven en technicolor. No m'ho invento. Jo vaig passar molta vergonya aliena aquella nit.

Per això, si alguns catalans es volen inde?penditzar per les braves, allà ells. Jo no els ho aconsello perquè a fora s'està molt sol, fa molta fred i es viu pitjor. Però els dema?no que ens deixin en pau als balears en general i als mallorquins en particular. I dels valencians millor no parlar-ne, ja que el seu nacionalisme s'ha construït precisament contra Barcelona i no contra Madrid.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema