Recentment han sortit diversos estudis tan divulgatius com d'opinió que indiquen, molt parcialment alguns i d'altres amb més profunditat, la percepció de l'estat de la capacitat de predicció dels resultats polítics en general. Alguna opinió, normalment valuosa, començava amb la descripció del disgust i comentava després la perplexitat que varen provocar-li els resultats reals de les passades segones votacions generals. Enfront de les prediccions, publicades a priori sobre la intenció de vot associat a les passades eleccions a las "Cortes". On, per exemple, Podem era considerat prèviament d'una manera i en va resultar una altra força diferent.

Els comentaris no tenien en compte, pe?rò, el fet que les prediccions es basen en procediments estadístics. És a dir, en enquestes fetes als ciutadans buscant l'opinió d'un nombre limitat d'enquestats, però que proporcioni raonablement uns resultats estadísticament significatius. És a dir: fluctuacions a part, pràcticament iguals als que es donaran més endavant. Els resultats previs publicats, sens dubte, poden ser adulterats per unes poques causes primàries. I moltes més de secundàries, que no cal ni comentar ni explicitar.

Les causes més rellevants solen provocar que els resultats predits siguin falsos, tal com va ser el cas. Les fonts de falsedat provindrien tant de les possibles mentides acumulades dels enquestats, com de la manipulació in?teressada dels enquestadors o dels publi?ca?dors. Hi hauria, possible i finalment, el fet de que entre el temps de la publicació de les enquestes i la votació real, l'estat de l'opinió es modifiqués per múltiples causes que es donessin alhora.

O essencialment, a causa del pes important de l'estructura social d'Espanya, a bastament camperola, conservadora en el sentit de no embolicar-se amb els bancs, tot fent perillar la propietat i les minses prestacions que pertoquen a cadascú. Una socie?tat, l'espanyola, que és poc amiga de llegir o acceptar opinions dissidents sobre l'status quo. Excepte quan es parla de futbol. Tot plegat propicia una massa poc donada a la reflexió sobre les conseqüències futures d'unes votacions, que van resultar amb la prevalença de la dreta.

Per altra banda, al reflexionar ara sobre les recents eleccions autonòmiques, els comentaris generals estan encarats a la davallada del socialisme, una predicció no estadística aquest cop, un resultat aparentment evident. O pot ser un senzill anhel de la opinió de la majoria dels medis? Aquests, quasi segur, dominats per poders contraris al que podria anomenar-se "esquerra". Tendents a proposar un pacte conservador entre els dos grans partits d'antany. Tot evitant així, diuen, unes terceres eleccions.

Ningú comenta, però, altres i diverses coses, que per òbvies o que al ser massa interessants pel públic en general, valgui la pe?na dissimular al màxim i així segur que passen desapercebudes.

En ambdues votacions regionals l'absten?ció es consolida al voltant del quaranta per cent. Tot indicant, un diria, la presència absurda d'un partit a l'ombra, tant o més potent que els partits clàssics: el Partit Absten?cio?nista (o Semenfotista), d'abast universal.

També, cal remarcar que, tot comparant els repartiments dels parlaments Basc i Ga?llec, s'aprecia que ambdós són imatges absolutament contràries i distants, inversament proporcionals l'una de l'altre. L'estructura es fa palesa quan es comparen els escons repartits entre les dretes, les esquerres i els nacionalismes. Un fet ben curiós, si tenim en compte que només uns minsos 450 quilòmetres en línia recta separen els dos territoris.

Pot ser que badem. Per ventura, tot és el resultat de l'evolució tribal de les dues regions. Que amaguen una gran diferència, desenvolupada pas a pas durant uns cinc mil anys, mil·lenni més o menys, entre les poblacions celtes i iberes originals.

Realment, considerant tot això, un es pot ben bé adonar del fet que: "Spain (still) is (really) different".