Els treballadors interins

Toca ara aturar-se, de forma pausada i suggereixo que sense mitificar per part sindical i del sector progressista de la doctrina laboralista al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que tantes crítiques ha merescut en sentències anteriors com les dels casos Viking i Laval, i que poden seguir arribant en properes sentències, en l'examen de dita sentència.

El TJUE dóna resposta a les qüestions prejudicials plantejades per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid mitjançant interlocutòria de 9 de desembre de 2014, amb ocasió del conflicte plantejat per una treballadora que prestava els seus serveis com a interina des de febrer de 2003 al Ministeri de Defensa, a la qual va ser comunicada l'extinció del seu vincle contractual amb efectes de 30 de setembre de 2012 en produir-se la reincorporació de la persona titular del lloc de treball que ocupava la treballadora interina i que es trobava en situació d'excedència amb reserva de lloc de treball per exercir un càrrec de representant sindical.

És tan important la sentència? Sí, és important certament, però la seva interpretació no és de cap manera unívoca, i per aquest motiu no resulta estrany que en el debat jurídic ja s'hagin proposat interpretacions diverses de quin impacte té en el marc normatiu laboral espanyol. Per tant, hem de fugir de les afirmacions contundents, contundents, i excloents de qualsevol tesi contrària.

En què estem d'acord? La sentència reconeix el dret d'una treballadora amb contracte d'interinitat a no ser discriminada, quan es produeixi la finalització del seu contracte, pel que fa al tracte que s'atorgui a un treballador fix "comparable", llevat, diu l'acord marc objecte de interpretació, que es justifiqui un tracte diferent "per raons objectives". Per cert, com ja he dit abans, la demandant va prestar els seus serveis com a treballadora interina durant gairebé deu anys, una contractació que té molt poc de temporal, encara que pugui ser, i així ho manifesta el tribunal espanyol que eleva la qüestió prejudicial, plenament conforme a dret. És a dir, estem en presència d'una relació laboral temporal gairebé indefinida, i no ho dic ara des del pla jurídic en sentit estricte sinó des de la constatació que nou anys i mig d'antiguitat en una empresa és un període molt dilatat en la realitat actual de les relacions laborals, i qualificar la relació de temporal porta necessàriament a pensar que sota la cobertura jurídica està encoberta una realitat que requereix d'una modificació normativa que la corregeixi.

Quan pot començar el debat, fins convertir-se en discrepància? En concret, en l'aplicació de la sentència a tota la contractació temporal regulada en la normativa laboral espanyola, i no només a la contractació interina. Si s'accepta la primera tesi, també s'hauria de veure modificada la indemnització actual de 12 dies i experimentar una pujada fins als 20 dies que s'abona a un treballador indefinit que veu extingit el seu contracte per causes objectives.

En quin punt segueix, com a conseqüència de la discrepància anterior, l'anàlisi de la sentència? En la quantia de la indemnització a percebre per un treballador interí, postulant-dues tesis perfectament diferenciades, la d'abonament de la mateixa indemnització que als restants temporals, o la que s'abona als treballadors indefinits per una extinció objectiva conforme a dret.

Tornem a l'acord, encara que no es manifesti amb tanta claredat que en els supòsits anteriors. Un treballador interí sempre té dret a indemnització en l'actual marc normatiu si la contractació és no conforme a dret, de tal manera que percebria la mateixa indemnització (33 dies de salari / any) que un treballador indefinit quan l'extinció objectiva o disciplinària fos declarada improcedent i l'empresa optés per l'abonament de la indemnització. Convé deixar-ho ben clar.

On es torna a situar el debat, que pot arribar al desacord? En el fet que s'ha d'entendre per una diferència de tracte justificada "per raons objectives". No és el mateix, per exemple, un contracte eventual per necessitats de la producció, amb termini estipulat, que una extinció per causes econòmiques o productives. Però en aquest segon cas, hom pot arribar a entendre que una finalització d'un contracte de treball interí pot constituir una causa objectiva en els mateixos termes que l'acomiadament d'un treballador indefinit a l'empara de l'art. 52 c) de la Llei de l'Estatut dels treballadors. Veus autoritzades així ho manifesten, amb arguments de no poca consideració.

Cap a on intenten alguns "portar l'aigua al seu molí", i per això hi ha un clar desacord amb els qui pensen el contrari? Doncs en l'afirmació que la sentència obre la porta al mal anomenat contracte únic. Però no: tot acomiadament, tota extinció contractual ha d'estar justificada, i si es vol descausalitzar, que el govern denunciï el Conveni núm. 158 de l'Organització Internacional del Treball. Ah! Sense oblidar la jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre el dret al treball i a la protecció contra una extinció injustificada.

I més encara, acostant novament l'aigua al seu molí, hi ha qui defensa que l'aplicació de la sentència passa per equiparar les indemnitzacions de fixos i temporals, i per això és possible disminuir l'actualment fixada per als primers. Cras error jurídic, perquè l'apartat 3 de la clàusula 8 de l'acord marc disposa que "L'aplicació de les disposicions d'aquest Acord no pot constituir una justificació vàlida per a la reducció del nivell general de protecció dels treballadors en l'àmbit cobert pel present acord".

Al final, i deixant-me moltes coses a l'ordinador que requereixen d'una reflexió més pausada, en què estem tots d'acord? En què cal modificar el marc normatiu de contrac?tació, encara que aquí s'aturi l'acord perquè els que creiem que això passa per més rigor en la regulació i compliment de la normativa sobre contractació temporal no podem ni volem compartir la tesi dels que creuen que un "contracte únic o de tuteles creixents" resoldria per art de màgia tots els problemes del nostre mercat de treball.