Té Espanya un paisanatge propici a organitzar-se en bàndols i a seguir les banderes de qualsevol cabdill que es resolgui a encapçalar una facció. Són els que Borges en deia polítics parroquials, que també van criar en les repúbliques d'Ultramar a imatge i extrema semblança de la metròpoli.

En el Mèxic de la revolució, per exemple, combatien entre si els villistes, els obregonistes, els porfiristes, els zapatistes, els huertistes i així fins a sumar prop d'una dotzena de bàndols que prenien el seu nom del cap al comandament. Tot just un segle després, aquí ja tenim errejonistes, monederistes, sanchistes, susanistes i el que encara queda per venir a mesura que es multipliquin els processos d'escissió en els partits.

La més notable ara mateix és la que divideix el gairebé difunt PSOE en dos bàndols que s'identifiquen fàcilment amb el del ja degollat Pedro Sánchez i el que comanda Susana Díaz, actual cuidadora del graner de vots que els socialdemòcrates conserven com a última reserva de Despeñaperros en avall.

Molt més greu -i fins i tot letal- que les anteriors, aquesta batussa forma part, en rea?litat, de les tradicions socialdemòcrates a Espanya. Ja en temps del Gran Mariscal Felipe González convivien dins del PSOE les faccions "renovadora" i "guerrista", acabdillada aquesta última per Alfonso Guerra, com el mateix cognom indica. Prèviament, els dos bàndols havien hagut de lliurar-se d'un tercer: el de l'anomenat sector "històric" del partit que formaven els últims exiliats de Tolosa.

Diuen els coneixedors d'aquestes interioritats que allò era com el joc del policia bo i el policia dolent. González representava dins d'aquest teatret la moderació, l'atlantisme, l'europeisme i, per resumir-ho tot, la socialdemocràcia. Al seu torn Guerra assumia el paper de guardià de les essències improbablement vermelles del socialisme.

Els guerristes aixecaven el puny, cantaven la Internacional i es vestien amb un mocador acolorit en les festes dels miners; però cap renunciava a participar en les glòries i festins del poder. La seva, com ara la de Podem, era una qüestió de posa davant les càmeres que servia d'atracció per a la part més radicalitzada -o potser ingènua- dels seus votants.

Com qualsevol altre partit, el socialista era una gran família en tots els amples sentits que aquest concepte té aquí i a Itàlia. Potser per això, l'andalusa Díaz va intentar treure les navalles que aquests dies llueixen en el seu partit en protestar, sense gaire convicció, que "aquí no hi ha bàndols" i "el PSOE no és una banda".

L'aclariment, si bé no gaire creïble, ve a tomb atès que els socialdemòcrates, i en particular el ja defenestrat Sánchez, havien definit al partit conservador de Rajoy com una banda organitzada de delinqüents. "Amb ells no es pot anar ni a cobrar una herència", deien: i potser no els faltava raó.

Ara hauran de posar-se d'acord, però, per en què consisteix això dels bàndols i les bandes perquè el públic en general arribi a entendre la baralla de barris baixos que està a punt d'endur-se per davant el PSOE. Després de cent anys d'història (i quaranta de vacances durant el franquisme), resultaria una miqueta malenconiós que el més antic partit d'Espanya morís víctima d'una gresca pròpia dels temps de Pancho Villa. Tot pot succeir en terres de Caïm.