Quan a mitjans de la setmana passada Pepa Bueno, de la Cadena Ser, va anunciar que Felipe González entraria per antena a primera hora del matí, hom ja es podia imaginar que les hores del secretari general a Ferraz s'esgotaven. No en va fer prou de desqualificar Pedro Sánchez, sinó que fins i tot el va acusar de mentider. Al cap de pocs minuts, tot va esclatar. Dimissions en bloc, acusacions, crítiques, etc... Malauradament per als socialistes, s'originava una crisi que ha acabat amb un partit trencat i sense gaires possibilitats de superar aquesta situació en els propers anys. Les ferides són tan profundes que difícilment la no?va gestora podrà posar fre a l'agressivitat de les darreres hores.
El PSOE ha estat fins ara una eina fonamental en l'escenari polític espanyol. Però d'ara endavant el seu futur es presenta molt boirós davant una formació com la de Podem, que pot esgarrapar molts votants d'esquerres. L'ombra del PASOK plana sobre Ferraz en uns moments en què la socialdemocràcia a Europa va a la baixa a França, Portugal, Regne Unit o Itàlia.
Enric Juliana va qualificar Pedro Sánchez, quan va arribar al càrrec, de masover. I el temps li ha donat la raó. Davant l'adversitat de les enquestes i de la desastrosa presidèn?cia de Zapatero, els barons donaren suport a un jove i desconegut diputat madrileny que era l'encarregat de donar la cara, mentre el PSOE no tingués cap possibilitat d'arribar a La Moncloa. Una vegada se superés aquesta travessa del desert, els prohoms socialistes ja buscarien una candidata procedent d'Andalusia i que representaria el relleu. Però ves per on, aquest full de ruta no s'ha pogut complir, de moment, atès que Pedro Sánchez volia intentar arribar a la presidència del govern i fer fora Mariano Rajoy. En definitiva, el masover volia ser l'amo i els cacics de torn no li ho han permès.
La possibilitat que Sánchez pogués arribar a parlar amb ERC i els convergents provocà que els fona?ments socialistes tremolessin. Des d'Andalusia, Aragó, València i Castella-la Manxa, els presidents dialectalment van bombardejar per terra, mar i aire qualsevol possibilitat de diàleg que gaudia del vistiplau de Podem. Preferien suportar els casos de corrupció del PP arreu d'Espanya que no pas parlar amb els independentistes que volen trencar la unitat de la pàtria.
I així anem. El cop d'estat dels barons només s'explica si la gestora -on no hi ha presència del PSC ni del basc Patxi López- decideix abstenir-se i possibilitar que el PP governi en minoria. Això suposa un aval a les velles polítiques, on un munt de socialistes estan implicats en casos que avui la societat ja no suporta més. Exemples? Les portes giratòries que són una exclusiva d'exministres i alts càrrecs del PSOE i del PP -entre ells, Felipe González- i les targetes black de Cajamadrid a on els diners de l'entitat bancària servien perquè els Blesa, Rato, RomeroSpottorno de torn passessin nits màgiques a l'Hotel Ritz, compressin caviar o beguessin whiswy del bo.
Regenerar la vida política espanyola sembla objectiu impossible. Els ciutadans demanen més transparència i més participació. Però ni PSOE ni PP estan disposats a donar la veu a la militància. Continuen fent polítiques del segle passat i no es volen moure ni un mil·límetre. I menys ara, quan han comprovat que ni Podem ni Ciutadans són de moment alternativa de govern. El bipartidisme s'ha instal·lat en una comoditat que de moment no pensa abandonar. Només ho farà amb fòrceps. O si no que passi el temps.
