A Catalunya hi ha dues classes d'independentistes: els qui tenen pressa per assolir l'objectiu i l'exigeixen a qualsevol preu, i els qui volen esperar que siguin favorables totes les circumstàncies i condicions necessàries per fer-lo realitat. La lluita requereix calma per evitar que tot se'n vagi en orris i perdem una o dues generacions més per aconseguir-lo. Perquè és -s'ha de tenir clar i actuar conseqüentment- una lluita a tres bandes: Catalunya, Espanya i Europa. I tenir pressa no vol dir ser més o millor independentista.
Sense aprofundir en les raons, crec que van prendre un camí equivocat, la precipitació, per més que el matisin ara. I això pot significar un retrocés, prolongar vint-i-cinc anys o més l'ànsia secular insatisfeta. Perquè equivocar-se és també fer-los el joc als antiindependentistes, els de fora i els de dins. (No és el cas dels no independentistes, l'opinió dels quals pot variar segons la conjuntura).
En les passades eleccions al Parlament, els partits independentistes van obtenir un 47,7% dels vots, insuficients per reclamar la independència, per més que s'entestin a fer prevaler el nombre d'escons. Allò que val són les persones, factor permanent, mentre els escons depenen d'una llei mutable. Què va faltar? Doncs molts vots dels no independentistes (els antiindependentistes hi eren tots), disgustats amb els polítics que governaven (tots independentistes), que els havien "obsequiat" amb retallades, atur, privatitzacions, etc. Aquesta va ser la causa del rebuig. I té solució. Només cal regenerar l'economia, la pública i la domèstica i, aleshores, convocar eleccions. Molta gent pot canviar el vot. I no en falten tants.
