Un PSOE tocat i enfonsat

04.10.2016 | 09:25

Segurament, molts militants socialistes van presenciar al·lucinats l'obra de teatre escenificada pel Comitè Federal del PSOE de dissabte passat. El drama en tres actes es va desenvolupar d'acord amb els cànons clàssics del plantejament, el nus i el desenllaç.

La presentació va començar amb un monumental guirigall entre el corrent oficialista de Pedro Sánchez i el format pels barons territorials i d'altres, tots inspirats per Susana Díaz. Es van fer paleses diferències en aspectes de procediment que no permetien posar-se d'acord sobre l'ordre del dia ni tampoc en quins membres tenien dret a vot.

El nucli del debat es va centrar en la disjuntiva d'un congrés extraordinari com demanaven els oficialistes o la constitució d'una comissió gestora proposada pels sediciosos.

De fet, la mesa del Comitè Federal, dominada pels afins a Pedro Sánchez, va posar a votació la celebració d'un congrés extraordinari per evitar una moció de censura després que la facció de Susana Díez recollís les signatures necessàries per poder tirar-la endavant.

La proposta de convocar un congrés extraordinari va ser derrotada. El desenllaç estava cantat. La sort estava tirada. El secretari general presentava immediatament la dimissió. S'abaixava el teló d'una sessió penosa i miserable amb el desconsol de la gent socialista.

La majoria dels mitjans de comunicació, portaveus de sectors econòmics i socials poderosos, després d'una campanya permanent de desprestigi del defenestrat, respiraven alleugerits i aplaudien entusiàsticament.

Ara bé, s'equivoquen els qui pensen que només es tracta d'una lluita personal pel poder de l'organització entre dues faccions liderades per un tossut Pedro Sánchez i una conspiradora Susana Díaz. Aquesta visió és una anàlisi simplista de la crisi d'un PSOE tocat i enfonsat.

En la realitat existeix un substrat ideològic amb posicions històricament enfrontades entre uns que miren cap a la dreta i uns altres que ho fan cap a l'esquerra.

Per ara els guanyadors són els que, sota la fal·làcia de primer és el país i després el partit, probablement s'abstindran en la investidura de Rajoy per temor a unes eleccions que serien una desfeta. És a dir, són partidaris, a curt o llarg termini, d'una política d'aliances amb la dreta.

Els perdedors que volien negar el suport ("no és no") a un govern del Partit Popular, plantejaven l'alternativa d'un tripartit il·lusori pel veto mutu de Podem i Ciutadans o un pacte contra natura amb Podem, nacionalistes (PNB) i independentistes (CDC i ERC). Uns intents que estaven condemnats al fracàs.

El PSOE, referent d'una socialdemocràcia decadent, està fracturat. No es preveu un recosit ràpid de les ferides obertes. El seu futur passa per tornar als orígens.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema