Veient el que està passant aquests dies al PSOE, me'n recordo d'una de les millors escenes que he vist al cinema. La va filmar Sam Peckinpah en un miserable llogaret de Durango, a Mèxic, anomenat El Arenal, i a l'hora de muntar-la li va posar com a música de fons una cançó de Bob Dylan, Knockin 'on heaven's door, que és una de les quatre o cinc millors cançons de Dylan (i això no és poc dir). Doncs bé, en l'escena es veu un vell xèrif al qual han disparat una bala a la panxa durant una baralla amb antics membres de la banda de Billy the Kid. El xèrif ha participat en la baralla amb la seva dona -que és tan dura de pelar com ell-, i quan veu que la ferida és molt greu, s'allunya trontollant del lloc de la baralla i s'asseu sobre una roca davant d'un riu. Des de la roca, el xèrif mira un segon cap a la seva dona -la gran Katy Jurado-, que l'ha seguit fins al riu i plora estesa a terra, però el xèrif no li diu res, només li dirigeix una mirada que sap que serà l'última. En la mirada no hi ha tristesa ni autocompassió (un altre gran, Slim Pickens, interpretava al xèrif moribund), sinó tan sols serenitat i dolor, un dolor que no vol manifestar-se de cap manera que resulti vergonyós ni humiliant, i una serenitat que se sap condemnada i per això resulta molt més dolorosa encara. El xèrif sembla dir-li a la seva dona: "Això s'ha acabat, però no vull que pateixis. Hem fet el que havíem de fer i només per això podem estar contents. Deixa'm ara. És millor que no em vegis morir". Després es gira i es posa a mirar el riu. I aquí s'acaba l'escena, sota els núvols grisos i les muntanyes desolades, amb la música de Dylan envaint-ho tot com una marxa fúnebre improvisada allà mateix per un testimoni que tingués a mà una guitarra i una harmònica i una vella Bíblia a la butxaca.
Un partit com el PSOE es mereixia un final així: digne, serè, bonic. Durant la ?guerra civil i la postguerra, milers de militants del PSOE van saber morir amb la mateixa serenitat del xèrif de Peckinpah, orgullosos del que havien fet i de les idees per les quals havien viscut. He vist cartes de condemnats a mort plenes de dibuixos per als seus fills i els seus nebots, escrites la vigília mateixa de la seva execució, sense una sola paraula amarga ni una queixa, sense un sol retret, amb la mateixa mirada d'enteresa amb què el xèrif de Peckinpah s'acomiadava de la vida. Què se'n va fer de l'esperit que va guiar aquesta gent? Què se'n va fer de la seva valentia i de la seva entrega? I què ha estat dels que ara s'han apropiat de les sigles per les quals ells van lluitar i van morir? I com és possible convertir un llegat digne d'una pel·lícula de Peckinpah en una trista pel·lícula d'Ozores i Esteso jugant a ser conspiradors shakespearians en un bingo o en un club de contactes?
Caldrà dir-ho totes les vegades que calgui: el PSOE és tan necessari per a aquest país com ho són els rius i les muntanyes, i és una tragèdia per a tots nosaltres que desaparegui o es transformi en un moviment bananer controlat pels enganyabadocs de Podem. I en aquest sentit, és vergonyós que Pablo Iglesias fingeixi escandalitzar-se pel que li ha passat a Pedro Sánchez, i parli de "cop de règim" i d'altres coses per l'estil -algun dia hauran de donar-li a aquest home un Goya d'honor-, quan ell mateix va fer tot el possible perquè no fos president del govern amb el programa factible que Sánchez havia subscrit amb Ciutadans (i que Podem hauria pogut millorar si hagués volgut). Però ara resulta que un dels polítics que més han maniobrat per apoderar-se del PSOE i per destruir-lo per complet es lamenta i es queixa posant cara de profunda commoció. Pel seu desvergonyiment i la seva pèssima teatralitat, aquestes queixes d'Iglesias vindrien a ser el mateix que si els que van matar al xèrif de Peckinpah i per l'esquena es posessin a fer el seu elogi fúnebre davant la seva tomba, i a sobre plorant i lloant-lo sense parar. Però aquestes coses passen cada dia i ningú sembla sorprendre-se'n. I pitjor encara, a gairebé tothom li semblen no només normals sinó exemplars.
Si desapareix el PSOE, el que ens queda és una pèssima dreta enfrontada a una pèssima esquerra. No hi ha més. Els que van cobrar sobresous davant dels guàrdies vermells de Twitter, els buròcrates que no tenen cap sensibilitat social enfront dels que prometen coses que qualsevol persona amb dos dits de front sap que són impossibles. Si les coses segueixen així, potser ens mereixem una majoria absoluta, sí, però del Partit Animalista. I llavors sí que serà millor que tots ens posem a trucar a les portes del cel.
