La vaga de deures proposada per la CEAPA (Confederació Espanyola d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes) i secundada per FAPAES, la seva federació a Catalunya, ha tornat a obrir un debat que encén passions i que no sabem acabar de solucionar: deures sí, deures no. Fins i tot Ikea s'hi ha posicionat amb la campanya Menys deures i més sopars en família -tenim deu croquetes i ens en toquen un terç a cada un, quantes croquetes ens podem menjar? Nyam.
Els defensors del sí parlen de la importància de memoritzar coses a casa, de repassar conceptes per acabar-los de fixar; d'autonomia, organització i responsabilitat. També afirmen que l'escola no arriba a tot i que sense treball a casa és impossible assolir els objectius. Els defensors del no, en canvi, parlen sobretot de la sobrecàrrega dels nens i de la desaparició dels moments familiars tranquils. Diuen, també, que els deures no serveixen per a res: no està demostrat que augmentin el rendiment escolar.
Hi ha, també, pedagogs i teòrics que parlen de l'educació líquida i que escriuen pàgines i pàgines molt obscures. I jo penso que ens fem la vida complicada i que seria tot més fàcil si féssim servir el sentit comú. I agraeixo les veus sensates que defensen un punt d'equilibri.
Tocant de peus a terra: és normal que una nena de deu anys li digui a la seva mare que no poden anar a jugar al parc perquè té deures? No, de cap manera. Aquí és igual si el rendiment escolar augmenta o disminueix o s'eleva al quadrat. No volem que una nena petita estigui estressada i preocupada i que no pugui jugar. Ja tenim una cosa clara. És veritat que hi ha coses que no es poden fer a l'escola? I és veritat, també, que els nens han d'aprendre a treballar amb autonomia? Doncs fem-ho a casa, d'acord. Però sense perdre de vista -mai- que són nens i que les tardes són principalment per jugar, per estar amb la família i per avorrir-se. Sí, per avorrir-se, perquè la creativitat surt de l'avorriment. Si no tenim aquest espai ens perdem coses molt importants.
Aquest punt d'equilibri el podríem aconseguir racionalitzant els deures. Hi ha mestres i professors que ho fan molt bé! Però sabem que n'hi ha molts que inunden els nens de feina. Els equips docents s'haurien de coordinar. La feina a casa no hauria de passar mai d'un temps preestablert i molt petit. Els caps de setmana haurien d'estar blindats -no pot ser que una família no pugui anar-se'n d'escapada perquè el nen ha d'entregar un treball. Aquests deures, a més a més, haurien d'estar molt ben pensats: quin tipus de treball volem que facin els nens a casa? I a l'escola? Ho tenim clar?
Hi ha d'haver una connexió entre la vida escolar i la familiar, i tant. Però la primera no pot inundar la segona. Perquè la formació és bàsica però el joc, i les relacions, una visita improvisada a casa l'àvia, un pastís fet en un moment de no-sé-què-fer... també ho són. Ah, i si ens creiem això també hi hem de posar de part nostra i no apuntar els nens a anglès i a informàtica i a futbol i a modern jazz iniciació, seria tot un detall!
