El PSOE o quan la rosa és una espasa

05.10.2016 | 09:31

Els partits lliuren guerres intestines que vistes des de fora fan riure a uns. Altres, però, més conscienciats, ho consideren penós. La percepció des de la distància, sense tenir cap interès per defensar, ens fa veure en la lluita interna una lluita pel poder amb un clar domini de les enveges passionals, de les ambicions tallades i de les mesquineses humanes. "Aparta't tu, que m'hi poso jo".

Els arguments dels discrepants, de l'opo?si?ció candidata a ocupar el poder, són variats i tots els arguments, o quasi tots, poden ser defensats per abatre la vella direcció. Poden embrancar-se els dos bàndols litigants en una llarga i feixuga discussió sovint esotèrica per als que no estem posats en l'afer, en el brogit, i per això esdevé incomprensible.

Els que ens ho mirem des de l'exterior de l'edifici acostumem a fer un reduccionisme sense massa matisos del que passa en el partit que s'esqueixa en dues parts i afirmem: "Tots volen manar i, com que tots no poden, han de triar un líder i no s'ha de badar apostant per un candidat, puix si hom s'equivoca de cavall guanyador corre el risc de perdre un bon lloc en la llista electoral i haver de tornar a la feina".

Els poderosos arguments dels que van dimitir i han tombat en Pedro Sánchez a l'executiva madrilenya de la direcció del PSOE eren-són d'aquesta mena: mal resultat en les últimes eleccions, divorci entre la direcció i els barons, els quadres dirigents i la mateixa militància, excés de cofoisme i oripell fatu, que significa manca de substància, sumptuosos i presumits, ineficaços. En realitat, però, fora la disfressa que han emprat els dimitits per escometre l'atac contra el secretari general, en Pedro Sánchez, hi trobem: caïnisme, la por d'un front d'esquerres contra la dreta tradicional, un batec latent de republicanisme contra la monarquia (això em sembla molt important), interessos de classe, perpetuació de les vaques sagrades i enfrontament generacional (ha tornat, qui mai no va marxar, en F. González, i en J. Luis Corcuera, que brama a TV-13 com un profeta irritat), també la indissoluble unitat de la pàtria (com a excusa demagògica) fins qüestions de pell, de química personal: enveges inconfessables. Molts s'han mobilitzat perquè han vist una amenaça real als seus poders. Afirmen els dissidents de "pasokizar" el PSOE a l'estil grec.

Hem vist des que tenim democràcia dos grans partits tornant-se en el poder, excepte un període primerenc que hi havia una formació liderada per Adolfo Suárez, de nom UCD, que es va presentar com un espai de centre i que a banda i banda hi tenia la dreta nostàlgica de franquisme, Alianza Popular (AP), comandada per en Fraga Iribarne, i l'esquerra el PSOE en aquells anys marxista i més a l'esquerra el Partit Comunista d'en Santiago Carrillo. UCD amb guerres intestines es diluí i molts es passaren al PP, que ocupava l'espai d'una dreta més moderna ?reinventada al 1989 pel mateix Fraga Iribarne, que astutament s'allunyà dels "siete magníficos" de Laureano Lopez Rodó i Gonzalo Fernández de la Mora, autor d'un llibre de capçalera de l'extrema dreta, El crepúsculo de las ideologías i altres homes destacats durant la dictadura. El PC, com és tradició en el comunisme ortodox de fora de la URSS, també es trencà; no li calen enemics externs perquè ells ma?teixos són els seus propis enemics, que s'enfronten per una cosa tan nímia i vulgar com és el poder o per la puresa radical del dogma, d'una idea superior a totes les altres defensada pels revisionistes, heterodoxos pagats amb or de la CIA.

Durant un grapat d'anys (1982-1989) Alianza Popular (AP) va tenir com a secretari general, home de confiança del líder, en Jorge Verstrynge, que va deixar-ho i va militar en el PSOE, i ara és un dels ideòlegs i activistes abrandats de Podem. Viure per veure. Aquells van ser anys convulsos puix que l'amenaça d'un cop d'estat militar d'extre?ma crueltat penjava damunt dels caps dels demòcrates. El cop d'estat ara ens sembla una pantomima, s'escenifica en una tarda del 23-F de 1981. En Xavier Cugat declarà que els estatunidencs quan ho van veure es petaven de riure pensant que es tractava d'una peça de ficció d'humor. Ara des del 2016 la imatge tragicòmica d'en Tejero és una imatge de república bananera.

De llavors ençà, dos partits, un de dretes, el PP, i un altre de centre esquerra, el PSOE, s'han rellevat a La Moncloa. No sé hores d'ara si és lícit parlar de la versemblança entre en Pedro Sánchez i Antonio Hernández-Mancha, defenestrat per les seves ocurrèn?cies per l'amo del PP, el susdit Fraga Iribarne, substituït per Francisco Álvarez-Cascos, i ja darrere l'escenari s'amagava un nou actor, en José María Aznar, que a no trigar gens sortiria a escena i faria fora del teatre de la política a Felipe González, un xerrameca empedreït que malgrat assegurar que ell és una gerra xinesa sabem que és un mandarí de la Xina imperial de la dinastia dels venedors de cotxe de segona mà.

L'aparició de dos partits nous, C's i Podem ha representat una amenaça al bipartidisme convencional. C's s'està desinflant i s'afirma que l'Albert Rivera és la disfressa masculina de la Rosa Díez d'UPyD (cap partit ha de fitxar en Toni Cantó perquè té malastrugan?ça, partit en el qual ha militat, partit que s'enfonsa). L'altre partit, Podem, de moment té corda i ha tret magnífics resultats a Galícia i Euskadi.

En els països del centre d'Europa i del nord quan el socialisme sota el paraigües de la socialdemocràcia s'alia amb la dreta, de forma mecànica aquesta coalició provoca el sorgiment de moviments polítics a ambdós costats del espectre: l'extrema dreta xenòfoba i l'extrema esquerra rebentaire. Si el socialisme pacta amb l'esquerra genera una reacció exaltada en el conservadorisme i els partits dretans es vinculen davant la possibilitat que el país quedi en mans de l'esquerra ressentida. Què fer, doncs?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema