Cap al final de la seva vida, l'historiador Tony Judt deia que la socialdemocràcia europea es fundava en dos pilars: la memòria de les penalitats passades i la consciència de tot el que s'havia aconseguit gràcies a les reformes socials impulsades per l'esquerra. Sense memòria ni consciència d'allò aconseguit, deia Judt, el socialisme democràtic no tenia futur. Judt parlava amb coneixement de causa, perquè havia vist l'enfonsament del laborisme britànic el 2010 i pressentia el que li passaria a la socialdemocràcia europea en el nou mil·lenni. El món líquid de les selfies i dels amics entranyables a Facebook -aquests amics als quals no hem vist mai- no era el més propici per a una ideologia que s'alimenta de les evidències sòlides i dels records inesborrables.

Però ara hem entrat en una nova època en què gairebé ningú sap on és la diferència entre la veritat i la mentida, o si més no entre el que és un fet inqüestionable o bé un relat fictici i trucat de mala manera. La socialdemocràcia era una doctrina que apel·lava al raciocini, a la fredor emocional, al pragmatisme i també a una certa austeritat moral, però ara poca gent sap viure sense recórrer a l'exhibicionisme més descarat durant les vint-i-quatre hores del dia. Quants simpatitzants haurien acudit, durant el cap de setmana passat, a protestar davant de la seu del PSOE si haguessin sabut que no hi hauria càmeres de televisió?

I pitjor encara per a la socialdemocràcia, les generacions més joves no tenen cap memòria de penalitats passades, sinó d'una prosperitat o almenys d'una seguretat econòmica que semblava inalterable però que de sobte s'ha vist interrompuda de manera dramàtica. I aquestes mateixes generacions tampoc tenen consciència dels èxits aconseguits en qüestions socials, perquè estan acostumades a viure en un món en què el normal i el pedestre és que la majoria de serveis públics siguin gratuïts i estiguin a l'abast de tothom. El que per a una gran part del planeta és un miracle inabastable -l'educació gratuïta, les beques, les pensions, la sanitat pública-, per a aquestes generacions joves només significa la lletja escola de la cantonada o aquest metge del dispensari al qual creuen idiota perquè el veuen molt cansat i ullerós i amb poquíssimes ganes de somriure quan passa consulta. Res més. Només les persones molt grans recorden els anys negres de la postguerra i com de difícil que era la vida llavors. I per això mateix, només aquestes mateixes persones -totes ja jubilades o que van camí de ser-ho- són capaces d'apreciar el molt que deuen a la ideologia que més ha fet per estendre els beneficis socials al nombre més alt de persones. I en aquestes condicions, la socialdemocràcia ha quedat perillosament a la intempèrie. Cada vegada atrau menys votants i el seu electorat es veu reduït a persones molt grans que viuen en zones rurals.

Ara mateix, la socialdemocràcia és com una vella locomotora, sòlida i resistent, però que no té res a transportar. La dreta ofereix consumisme, seguretat, narcisisme i la promesa de diners (si aquests diners arriben o no, això ja és una altra cosa). I la nova esquerra populista i cridanera ofereix una bella coartada moral que permet fer creure als qui la voten que són més nobles i generosos que ningú (encara que cap hagi arriscat una ungla per aconseguir el que té). A més, en aquests últims anys la socialdemocràcia ha intentat contrarestar el descens en vots aliant-se amb causes que en el fons no tenen res a veure amb ella: la més important és el nacionalisme identitari -que està a punt de destrossar el PSC-, però no cal oblidar els moviments més o menys friquis que es passen la vida queixant-se de tot i que han fet de la sospita i de la cridòria l'única base de la seva ideologia, començant per la ideologia de gènere i acabant pels animalistes.

Poc abans de morir, Tony Judt va deixar dit que una societat ben organitzada és aquella en què coneixem la veritat del que som com a col·lectivitat, no aquella en què ens expliquem mentides agradables sobre qui som. No cal dir que la socialdemocràcia va començar sent aquesta ideologia freda i racional que explicava la veritat del que érem com a societat, però ha acabat sent una més de les que es limiten a explicar mentides agradables sobre el que som. I el dolent per a la socialdemocràcia -o per al PSOE, en el nostre cas- és que ara mateix hi ha mentides molt més atractives. O molt més narcisistes. O molt més cridaneres.