Quan la gent més important del món es reuneix per posar ordre a algun tema poden passar dues coses: que hi posin encert i compromís o que facin el trapella. Això últim va passar el 1992 a Rio de Janeiro: volien remeiar la falta de respecte i estimació que tots plegats hem de tenir per la Terra, planeta; la voluntat escrita en un paper final no va passar d'allà mateix. Però uns anys després, ja amb més convenciments (perquè les circumstàncies ambientals s'agreujaven) sí que va aflorar una sensibilitat nova, directament preocupada per les urgències que presentava i presenta el tractament del nostre planeta: va ser la "Carta de la Terra" (any 2000). Més endarrere el nostre poeta Joan Maragall ja ens havia expressat un sentiment fonamental: "Ningú no estimarà tota la Terra si no estima, primer, aquell tros del qual ha estat format." Parlem de la Terra, la de tots. I el compromís també ha de ser global. Pensem ara en aquella dita que es va encunyar a una forja, entre malls i fornals: o ferrem tots o treiem l'enclusa."

Entrem en detalls. Per naturalesa els rius són part notable de la Terra, molt protagonistes. Cada terra -ara sí, lletra minúscula- té els corrents fluvials que li han sigut donats i cal assumir la realitat. Per exemple, Girona té el riu Onyar que, a més d'emmirallar estèticament una silueta irrepetible de cases, li ha portat maldecaps importants sempre que ha fet una crescuda furiosa. Ara fa temps que es porta bé. Però l'Onyar existeix i la llarga xerrameca sobre la prevenció de les seves inundacions va acabar en un no res, ni es recorda.

El dia 10 de març del 1971, Josep M. Llansó de Viñals, comissari d'aigües del Pirineu Oriental, va pronunciar a Girona una conferència sobre diverses solucions de les crescudes de l'Onyar: va descartar fer un túnel a l'altura del cementiri de Girona per conduir l'Onyar cap al Ter; decartat, també, un desviament de l'Onyar per canal a cel obert, paral·lel a l'autopista, a l'altura de Fornells. El conferenciant era partidari de construir uns embassaments a la capçalera de ?l'Onyar, a can Borrà i a can Gotarra, i una altra presa a la Creueta; engrescat en aquesta solució va donar detalls: a la Creueta l'embassament retindria 22 milions de metres cúbics d'aigua, la presa tindria 20 metres d'altura. Aquesta seria, segons paraules del senyor Llansó, la "solució final" de les inundacions de l'Onyar. Es considerava, també, que els territoris agrícoles afectats pels nous embassaments no quedarien pas inútils per sempre, tenint en compte que les crescudes de l'Onyar, les importants, només es produeixen cada 15 anys, deia el senyor Llansó; en aquells parèntesis es podria treballar la terra (?). Al darrere d'aquest projecte va quedar penjada la qüestió del tràmit, el finançament i derivats, referent a cada propietat afectada. Tot s'ho va emportar el primer ruixat d'aquella tardor.

Des de llavors ençà no hi ha constància de gaire preocupació i ocupació per fer alguna cosa per a solucionar les inundacions del nostre riu ciutadà. Però l'Onyar existeix i no val a fer el trapella. Ara mateix, si no m'equivoco, ja ni se'n parla. Les diverses Administracions, que són moltes, amb jurisdicció sobre aquesta conca fluvial poden rellegir les cròniques referents a aquest tema, ara que som a la tardor, una època molt propensa a fer memòria de desgraciades inundacions dels rius d'aquesta terra. Ara i aquí no hem mencionat per res el nom del Ter, un bon germà que ja està enfeinat i tranquil amb la seva guardiola dels aiguats que és l'embassament de Susqueda. Deixem-lo en pau. El més nostre és l'Onyar.