Un dels mals contemporanis és aquesta obsessió malaltissa amb i per la joventut. El pensar que només els joves són futur, creativitat, energia i emoció. Un planeta obsessionat a seduir només la joventut. Ja siguin les marques de roba, la política, els programadors televisius, les estrelles musicals, els dissenyadors de perfums i de pintallavis... Es així malgrat que la majoria d'habitants del món no són -no som- joves.
Totes les empreses i partits polítics es pregunten què podem fer per seduir-los perquè comprin els seus productes o idees. Una raonable aposta, si no fos perquè mentre s'obsessionen només amb el futur, deixen perdre el present i descuiden la resta de la població. I sense entendre que mentre miren d'atraure'ls, els joves busquen nous codis vitals o noves maneres d'entreteniment que res tenen a veure amb el que preparen els laboratoris de màrqueting. Curiós i paradoxal, pensen en els joves com a clients de coses o conceptes però, en canvi, deixen que marxin a l'exili laboral o els fan pagar fortunes per formar-se. Una estafa en tota regla. Allò que acaba funcionant entre els joves, té poc de prefabricat i molt d'espontani, com ara els youtubers, uns paios armats amb un ordinador d'èxit planetari (milions d'adolescents els segueixen) i que ara totes les multinacionals competeixen per fixar-los.
Les companyies, lobbys i partits actuals busquen la font de l'eterna joventut. També com a individus hem estat buscant-la, sense gaire fortuna, des de l'època d'Herodot. Els grans volem ser joves. Ara amb la tecnologia mèdica, l'alimentació, l'esport i la roba, hem aconseguit perllongar l'aparença jovenívola, a vegades amb dignitat, però massa sovint fent el ridícul. Aspirants a Dorian Gray que desconeixen que l'eterna joventut corromp l'ànima.
