Soldats del partit

"Temps hi va haver en què els militants responien amb exactitud al caràcter bèl·lic d'aquesta paraula"

07.10.2016 | 09:30

Els partits, que de vegades són com esglésies, discuteixen ara sobre assumptes de teologia organitzativa a propòsit de la recent catàstrofe del PSOE. Uns sostenen que els dirigents han de ser elegits per la militància en votació directa, en tant que altres (els més) s'inclinen pel tradicional sistema jerarquitzat de comandament. Comitès, congressos, òrgans de control i coses així.

Abanderen la primera opció, vagament assembleària, els segui?dors de l'exsecretari general Pedro Sánchez, sota l'argument que són les bases les que han de manar al partit. Raons no semblen faltar-los, si bé és cert que aquest sistema de primàries va permetre als Estats Units la candidatura a la presidència d'un subjecte tan inquietant com Donald Trump. Els americans i el món en general s'haurien estalviat l'ensurt si, en lloc de les esmentades bases, fossin els jerarques del Partit Republicà els encarregats de decidir el nom de l'aspirant.

Més o menys això ho soste?nen també els capitostos del PSOE que acaben de sortir lleument victoriosos en la contesa que ha estripat la socialdemocràcia a Espanya. Potser hagin tingut en compte que en l'Església hi ha, igualment, un moviment de cristians de base; però al final mana el Papa.

El de militant és un curiós concepte en el qual es barregen la política i la seva continuació natural, que sol ser la guerra. No en va el terme procedeix del llatí militans o, el que és el mateix: soldat. L'etimologia convida a deduir que els militants dels partits són, en sentit gairebé literal, la seva tropa.
Temps hi va haver en què els militants responien amb exactitud al caràcter bèl·lic d'aquesta paraula. Els bolxevics, per exemple, van començar per expulsar els seus socis menxevics durant la revolució russa, abans d'optar pels més expeditius mètodes de l'afusellament i l'exili. I encara avui és habitual en alguns països llatinoamericans que els militants s'organitzin en piquets i "patotas" per fotre-li llenya a l'adversari intern o extern. Són, per dir-ho, els soldats del partit.

Per fortuna, la militància partidària dels països desenvolupats ha deixat de pegar-li al contrari i, com a molt, es limita a enganxar cartells en el començament de la campanya electoral. El que busquen és fer carrera dins del partit, llagotejant el cap com en qualsevol altra empresa amb l'esperança -sovint satisfeta- d'arribar algun dia a diputats i fins i tot a ministres.

És natural que així passi, tenint en compte que els partits occidentals són més aviat de quadres que de masses i no compleixen altra funció que la d'aglutinar els interessos d'una part de l'electorat. Com el seu nom indica, un partit representa una part de la clientela social del país; però de cap manera aspira a eliminar els altres per l'abrupte procediment bolxevic.

Abandonada la seva condició bèl·lica d'origen, els militants van deixar fa ja molt de ser soldats a la manera de les esquadres d'assalt nazis o els camises negres de Mussolini. Ja no hi ha enemics mortals, sinó mers competidors en el negoci de les urnes.

Víctimes d'un sobtat atac de seny, els nous peixos grossos al comandament del PSOE han arribat a la conclusió que aquesta és l'Espanya de 2016 i no l'Europa dels convulsos anys trenta. Encara que potser ja és tard per arreglar l'estrip que ells mateixos s'han fet.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema