Amb el mòbil tenim un problema. De fet, fa molt de temps que el tenim però ara ja comença a ser greu, fins el punt que seria necessària la creació d'una normativa que en regulés l'ús segons el context i en relació a les suposades aptituds intel·lectuals dels seus propietaris. Anar a un bar i veure amics, parelles, o pares amb els seus fills, sense quasi interactuar entre ells mentre miren catatònics els seus terminals, no és només una imatge lamentablement paradigmàtica dels temps que corren, sinó també una prova evident que aquesta eina ens està convertint a tots en éssers asèptics cada cop més allunyats del nostre entorn, de les nostres relacions, dels nostres problemes i de la vida real, cruel paradoxa per un invent que justament va ser creat per apropar-nos a tots -ni que fos virtualment- en aquesta anomenada era de la globalització. I això no és tot; cada vegada és més habitual veure conductors, usuaris de transport públic, gent caminant pel carrer, tots completament abduïts pels mòbils, convertits en una versió high tech del zombi creat fa quasi cinquanta anys per George A. Romero. La cirereta a aquesta pandèmia d'estupidesa mental la posa veure diversos energúmens fent cua per pagar un mòbil de més de 700 € que encara no la mama, i l'associació de valors com "èxit" i "triomf" amb els quals els vincula la majoria. És el que hi ha.
Amb aquest panorama un docent ha d'intentar ensenyar alguna cosa a les noves generacions. Dic intentar perquè la cosa està més fosca que l'esfínter d'un albí. Òbviament, la responsabilitat primera de l'ús del mòbil rau en els pares i en els consentiments en l'àmbit domèstic. No vull estendre'm en aquest gremi perquè de sobres és coneguda la meva particular estima per les seves irrisòries maneres de fer. Vull centrar el focus de la meva pseudoreflexió en els centres educatius i, si em colleu, en un Departament d'Ensenyament que fa anys que viu instal·lat en una excedència política perpètua. Es fa gairebé impossible ensenyar i alhora conviure amb els mòbils als centres educatius sense una normativa clara i contundent que restringeixi el seu ús a cotes mínimes o fins i tot extraordinàries. Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu, aules en flames més enllà d'Androids o I-phones, amb alumnes nomofòbics (qui té pànic de no tenir el mòbil) argumentant amb sobirana impertinència que els professors no tenen potestat per sostreure'ls els mòbils a classe. I amb segons quines normatives a la mà tenen raó. Entre les dècades dels vuitanta i els noranta molts instituts dels Estats Units van començar a contractar vigilants de seguretat i a instal·lar detectors de metall a les entrades per combatre la lliure proliferació d'armes i l'increment desmesurat d'actes violents. Les armes les carrega el diable, deien. Deixeu-me que us digui que els mòbils també, i si no hi posem tots una mica de seny això acabarà com el final de Lost: molt malament.
