Entro per la porta d'Urgències de l'Hospital de Palamós. La meva mare és al cotxe estirada, suada, pàl·lida, i en molt mal estat general. La persona que es troba a recepció m'indica que agafi jo mateixa una cadira, lliteres no n'hi ha, i entri la pacient com pugui, no hi ha zelador que pugui ajudar-me. L'administrativa es limita a escriure les dades de la meva mare i ens indica que hi ha dues persones al davant i que hem d'esperar.

Són deu minuts els que passen fins que som valorats per la infermera de triatge (espai on es decideix el nivell d'urgència en què ha de ser atès el pacient). Li explico a la infermera que sóc metge de família i que la meva mare està patint una sèpsia (infecció de tota la sang) per un quadre de possible origen renal. Ella em contesta literalment: "Aquí no és metge, és la filla d'aquesta pacient, així que no parli, parlarà la seva mare." Ho sento com una agressió, però callo, ja que confio que farà bé la seva feina. En prendre la tensió amb l'esfigmomanòmetre digital, comenta que l'aparell s'ha fet malbé, ja que no detecta la tensió. Començo a desesperar-me i li suggereixo que no es detecta perquè està hipotensa i que utilitzi un aparell manual. Em torna a imperar que no parli i em passa a una altra sala d'espera sense objectivar la tensió arterial, ni altres constants vitals. Em trobo en una sala amb quinze pacients més en la qual em diuen que haurem d'esperar com a mínim una hora per ser atesos.

Començo a plorar desesperada i a dir que la meva mare té un xoc sèptic i que no podem esperar, que es morirà. Decideixo anar-me'n de l'Hospital, amb el risc que això comporta: que faci una parada cardiorespiratòria al cotxe a mig camí. En la carrera de medicina em van ensenyar que no has de traslladar un malalt si aquest està vitalment inestable. Però que faig? M'espero que la meva mare empitjori i així ens atendran, o no? O m'arrisco, i aconsegueixo arribar a un centre on ens atenguin com cal Miro a la meva mare, i no suporto veure-la patir d'aquesta manera, gairebé no parla, està freda, i amb la mirada perduda... Me'n vaig d'aquell horrible lloc!

Mentre surto per la porta empenyent la meva mare, la recepcionista comença a cridar per aclarir-me que no puc sortir del centre amb la cadira, m'agafa del braç per impedir-me que segueixi, m'amenaça que cridarà a Seguretat i aconsegueixo arribar al cotxe.

Són les tres de la tarda del 16 agost, fa 35º C, deixo la punyetera cadira, i recupero la meva serenitat.

En una hora arribo al servei d'urgències d'un hospital de Barcelona, és una infermera de Triatge la que ens escolta: en cinc minuts la meva mare és atesa per quatre persones, la monitoritzen, i se'n va directa a l'UCI durant vuit dies. El metge de l'UCI em diu que ha arribat "pels pèls", unes hores més i no ho explica.

La meva mare està perfectament, bussejant al mar, que és el que més li agrada del món.

Jo, defensora absoluta de la medicina pública, em sento molt trista i decebuda pel tracte rebut el passat 16 d'agost per part d'una administrativa i una infermera de triatge de l'Hospital de Palamós.

He treballat en diferents serveis d'urgències, he fet guàrdies, i hores de triatge, sé el nivell d'estrès i esgotament que pots tenir en aquests serveis.

No hem d'oblidar que el personal sanitari (incloc aquí un administratiu d'un hospital) té la funció de tenir cura, d'escoltar i informar sobretot les persones que se senten o creuen malaltes (ho estiguin o no).

Tots ens equivoquem, i cometem errors, però si un metge o infermera està en el servei de triatge ha de saber l'ABC de la medicina d'urgències, i per mala guàrdia que tinguis, no pots passar un malalt a una sala d'espera sense prendre-li la tensió arterial i la resta de constants vitals.

Finalment voldria dir-te, companya de Palamós, que no li diguis a un metge que deixi de ser-ho davant d'un malalt, ja que un és el que és. Ignoro el perquè de la teva actitud amb mi, però et diré que els metges i els infermers/es formem un gran equip i hem d'aprofitar-lo sempre que puguem.