Recuperar el PSOE

08.10.2016 | 00:00

Arribats a aquest punt, l'única opció raonable per al PSOE seria l'abstenció per facilitar una legislatura curta -de poc més de dos anys o, el que és el mateix, dos pressupostos-, que permetés, amb l'ajuda de Ciutadans, l'aprovació d'una bateria de mesures ja urgents. Em refereixo a la consolidació dels comptes públics; a un nou acord nacional sobre el futur de les pensions públiques; si és possible, un pacte educatiu i de finançament autonòmic; i, en definitiva, el setge a la corrupció. De fons, per descomptat, se situa el conflicte territorial, que exigeix com a mínim una posició comuna entre els principals partits de l'estabilitat. Les reformes més ambicioses i complicades, cal pensar en la constitucional o en la que afectaria a la llei electoral, requereixen un assossec i un tremp que escassegen en circumstàncies com les actuals. Les prioritats immediates són altres, ara.
La primera d'elles, recuperar el valor central, moderador i progressista del PSOE. I per a això es necessita, abans que res, temps. Abocar-se a unes terceres eleccions i sortir humiliats o mimetitzar-se amb les opcions antisistema només serviria per aprofundir l'actual marasme socialista i per continuar amb la liquidació per descrèdit del prestigi del sistema democràtic representatiu. Aquesta tasca de demolició constitueix sens dubte el gran mal que afligeix a la democràcia occidental en els nostres dies. No l'únic, és clar, però sí el principal. Els ?exemples proliferen en el nostre entorn -del candidat republicà als EUA al creixement de l'extrema dreta a França- i ningú dóna amb el remei definitiu per cauteritzar el tumor populista. En tot cas, assumir com a propi un discurs basat en qualsevol forma de maniqueisme condueix inevitablement a la implosió social i a l'aluminosi institucional. El PSOE ho està patint en carn pròpia.
Ara, més que res, resulta imprescindible recobrar l'instint del realisme, que sovint no depèn tant de les idees com de les ?circums?tàncies que ens afecten i dels principis que guien la nostra actuació. L'alternativa a l'abstenció no és perdre el lideratge de l'oposició com pronostica Iceta, sinó acceptar frívolament la destrucció definitiva del bipartidisme a Espanya (la pasokització seria immediata), dinamitar el valor transversal de la moderació i habilitar un espai franc perquè la divisió entre les diferents federacions que formen el PSOE campi al seu aire. Per descomptat, les ruïnes i la runa que deixaria un partit tan important com el socialista també perjudicarien la política espanyola en el seu conjunt. Els seus efectes serien demolidors per al prestigi de la democràcia liberal al nostre país i, per descomptat, no facilitarien en absolut la recuperació de la necessària concòrdia social.
Les societats modernes són líquides, emocionals i complexes. Requereixen més política i no menys, més discurs constructiu i menys demonització, més esperança i menys por. Sens dubte, un dels pitjors dèficits del govern de Rajoy ha estat la seva incapacitat, gairebé genètica, de posar-se al capdavant i oferir una narrativa compartida de futur. Les societats es poden conjugar en molts temps verbals -passat, present o futur- i constitueix un greu error obviar-ne algun o cedir gratuïtament la iniciativa als que, tan generosament, volen liquidar aquest interès comú de trobar-nos en la diferència, el respecte i la pluralitat. El PSOE i el PP tenen una comesa que va molt més enllà de la formació d'un govern estable per a aquesta legislatura. Que no cedeixin a la demagògia de l'entorn és el mínim que se'ls ha d'exigir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema