Cartes

09.10.2016 | 06:30

La mala boca
Lluís Vilà. La Bisbal d´Empordà.
És un costum fàcil d´identificar en esdeveniments esportius, en tertúlies i programes de la faràndula i el folklore nacional, i els últims anys s´ha convertit en la patologia per excel·lència de l´àmbit polític, en diuen la mala boca.
La saviesa popular diu que la boca és una de les portes per on s´escola la malaltia, tant del que hi entra per ella cap l´interor com del que en surt; la ciència mèdica, amb raó, posa l´ènfasi en el que hi entra, oxigen, aliments, tabac..., però ignora o deixa en un segon pla el que en surt, que sovint és tant o més contaminant i perjudicial que el que hi entra.
Les paraules malsonants, destinades a fer mal a l´altre, generen odi social que arrossega masses contraposades, alimenten el conflicte permanent per efecte contagi; una mala paraula ha estat l´inici d´un greu conflicte i el destí fatal d´una persona. És una malaltia no catalogada que destrueix com cap altra, és tan infecciosa que és generadora de patiments emocionals, mentals, morals, que acaben derivant en calvari físic.
La paraula és massa poderosa per banalitzar-la, materialitza el pensament, ben emprada és sanadora i ens evita un munt de maldecaps que després s´han de solucionar amb enormes esforços i despeses de tot tipus. Si els pares eduquem els nostres fills amb bona boca segur que estalviarem grans mals i patiment a un món necessitat de actuacions i conductes sanes.

La Quinta del Biberó
Francesc A. Picas. la jonquera.
El govern republicà sofrí un greu error en mobilitzar joves de 17 i 18 anys per portar-los a l´Ebre i al Segre, a la guerra. Són els de la Quinta del Biberó. Moriren milers de joves, cosa que va causar grans plors a les seves pobres mares. En venir la pau, tots aquells joves mobilitzats forçosos, sobrevivents, i els que varen desertar, cada any feien trobades i un bon dinar.
El 2008, a la Trobada de Banyoles cantaren i estrenaren l´Himne del Biberó. Aquesta és la lletra que els vaig oferir:
«Volem pau, no volem guerra, els minyons de disset anys. / No ensangonem el riu Ebre, diguem que no, catalans. / Què se´ns ha perdut a l´Ebre? Per què hi hem de fer el soldat? / De Tortosa fins al Segre, volem pau i llibertat. / Catalunya és terra noble, Catalunya vol la pau, / tots units, oh fills del poble, donem-nos les mans, si us plau. / Som avis que ens agermana la quinta del biberó, / puntegem una sardana, entonem una cançó. / Pau i fe escampi l´aire, pau, amor i llibertat, / aixequem una pregària cel amunt de Montserrat. / Visca, sempre, Catalunya, i el bon Déu que ens l´ha donat».

La llengua amb preferència
M. Elysa Berloso Ros. Girona.
Fent memòria del dia 26, Dia Europeu de les Llengües.
El títol ens insinua que utilitzem més la llengua per uns temes que pas d´altres. Tanmateix sobretot per temes d´actualitat i circums­tàncies puntuals, com ara polítiques i econòmiques. Podríem pensar que la llengua no és la referència anterior, que és quelcom molt més simple que ens varen ensenyar de petits: la llengua és el vehicle de comunicació entre emissor i receptor. També és veritat que és així de simple.
Però a mi m´agrada trobar totes les possibilitats i per començar de llengües hi ha el llenguatge parlat, gestual, gràfic i la llengua és quelcom molt complex que no ens ­ateny en aquests moments.
El que sí és cert és que l´idioma –una faceta de la llengua–es divideix en dialectes, que és cadascuna de les formes en què es parla una llengua. Hem d´entendre per llengua el sistema lingüístic organitzat en estructures comunicatives peculiars i utilitzat per una comunitat sociopolítica.
És a dir, el domini geogràfic d´una llengua no ha de coincidir amb l´extensió territorial independent d´un poder polític o estat. D´aquí que neix la llengua com a oficial d´una nació o país, a Espanya la llengua oficial espanyola és l´idioma oficial de l´Estat, però les altres llengües com la catalana, eusquera i gallega són també idiomes oficials en cada respectiva comunitat autònoma.
Per tant, si el concepte d´idioma o llengua oficial prové de causes culturals, polítiques i històriques el concepte presenta únicament consideracions lingüístiques i culturals. Fixeu-vos que anem donant diferents formes a la llengua. Hem començat com a canal de comunicació política, a la lingüística i cultural.
En l´aspecte cultural podríem dir que la llengua és la facultat humana que permet a l´home l´expressió dels seus sentiments, pensaments, emocions,... la facultat humana és independent d´una llengua o una altra. És cert que hi ha diferents i diferències a cada comunitat, el codi per comunicar-te també és diferent. Però cada manifestació és una llengua, no són zones polítiques. És quelcom personal, individual, íntim però amb diferents signes.
Molts països compten amb una política lingüística concebuda per contenir l´ús d´un o diferents idiomes. En la història ensems diferents polítiques lingüístiques estan encaminades a fomentar-ne una per davant a expenses d´altres.
Ja per acabar veieu quin títol tan encertat que no és cert. En la llengua no hi ha preferències, la utilitza cadascú –individualment– amb relació a tot el que he intentat expressar i relacionat amb la política lingüística que no és sols política... íntims, familiars, conjugals, amistosos, religiosos, lúdics... només afegir que parlant de la religió em ve al cap un altre nou tipus de llengua: –el silenci–.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema