Colòmbia, esperança i por

09.10.2016 | 00:00

L'equilibri sempre fràgil entre emoció i raó fonamenta el comportament humà. Tot i defensar el predomini de la ment sobre les pulsions violentes com un tret configurador de la nostra espècie, la realitat tossudament ens desmenteix. En tenim la prova en el pes que les guerres tenen en la història i en el present de la humanitat. El resultat del referèndum sobre l'acord entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC reflecteix por i ressentiment. Una por de sectors conservadors a la implantació d'un règim chavista com el de la veïna Veneçuela. Un ressentiment des del dolor que entrebanca superar l'asfixiant cadena de l'odi.
Colòmbia no ha sabut vèncer el passat i no ha tingut prou coratge per apostar per l'esperança. N'ha estat l'exponent principal l'expresident Álvaro Uribe, una figura aspra que ens recorda actituds com les del PP al nostre país. El matís i el pacte per a alguns és signe de debilitat, quan en realitat ho és de maduresa, d'acceptació de la tossuda complexitat del món. Compromesos a deixar enrere dècades de confrontacions sagnants que han provocat ferides terribles a la societat colombiana, el president Juan Manuel Santos i el líder de les FARC, Rodrigo LondoñoTimochenko, havien sabut, amb intel·ligència, realisme i generositat, construir un territori de confluències des d'on combatre les prevencions dels qui des de posicions intransigents es revoltaven davant de qualsevol concessió a l'adversari i reclamaven la necessitat que l'acabament del conflicte fos per la derrota sense pal·liatius del contrincant. No se n'han sortit. De les victòries i les derrotes gestionades sense magnanimitat només poden sorgir estèrils sentiments triomfalistes o venjatius, incapaços de generar escenaris de convivència perdurable.
Al discurs que el president Juan ?Ma?nuel Santos va fer en ocasió de la signatura de l'acord, va voler que les seves primeres paraules fossin un fragment impressionant de l'himne nacional colombià: "Cesó la horrible noche", que prossegueix "La libertad sublime/ derrama las auroras/ de su invencible luz". Un himne de l'any 1887 amb un text de Rafael Núñez, escriptor i president de Colòmbia, on, per cert, entre els versos, d'esperit emancipador, n'hi ha un que diu literalment "El rey no es soberano".
L'acord assolit a Colòmbia havia estat el fruit d'un procés laboriós. Tot i el desenllaç frustrant, cal confiar que els passos fets permetin una etapa nova pels ponts de coneixement i de confiança oberts entre el Govern i les FARC. La concessió del Premi Nobel de la Pau al president Santos hi contribuirà.
El cas de Colòmbia ens convida a una reflexió sobre la incapacitat de plantejar respostes i alternatives raonables al conflicte entre Catalunya i Espanya desencadenat arran de la sentència sobre l'Estatut. Ni la prepotència ni la rancúnia no poden ser el camí. El futur passa inexorablement per acceptar l'existència i la veritat de l'altre, encara que de vegades, com a Colòmbia, calgui fer marrades per continuar avançant

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema