Un: Quan era preadolescent creia que les noies ens feien petons i deixaven que els fotéssim mà per fer-nos un favor, perquè en realitat a elles els causava certa repugnància. Per a elles l'amor era una altra cosa. Era una cosa que tenia a veure més amb escriure el teu nom i el d'ella dins d'un cor. Quin descobriment saber que les noies també sentien plaer! M'ho va dir un amic sorprès després de besar i fotre mà a la seva xicota: a elles també els agradava! Quin gran descobriment! Vaig sentir el que va haver de sentir l'home quan, condemnat al fred i a l'ombra, va descobrir l'abric del foc! I la pregunta, per què ocultaven el seu desig?
Llavors ningú ens explicava res sobre el sexe. No hi havia un sol home adult que ens expliqués alguna cosa de les noies. Hi havia dues lleis per als homes: no plorar i no parlar d'aquestes coses. Tot el que podia ensenyar debilitat estava exclòs del vocabulari i de les formes.
Dos: A l'empresa on treballa li fan llegir tots aquells llibres de desafiament i superació personal. La nova política empresarial sembla orientada a potenciar el desig: triomfar, guanyar més diners, gastar... Desitja alguna cosa del que no està permès parlar: deixar-ho tot i aprofitar el temps amb els seus. Viu a la Costa Brava, a la Mediterrània! Què fa en aquella calaixera per a hàmsters? Sembla compartir amb els altres, que també ho callen, volent ser part d'una suposada "festa", ser els Alfa i no els Beta, ser líders i no ramat. Sap que qualsevol actitud negativa (en realitat hauria de dir "contrària") l'etiquetarà com Beta-Fracassat-Part-del-Ramat. Desitjar i callar: parteix del mateix. Almenys per al grup que no desitja "el correcte".
Tres: La primera vegada que vaig veure el meu pare plorar vaig sentir que el món se m'enfonsava. Vam veure agonitzar i morir un nen en un hospital sobre una llitera. El meu pare va plorar emocionat, i jo em vaig enfadar amb ell, recordant-li allò que "els homes no ploren", cosa que m'havien repetit fins que vaig aconseguir reprimir tot indici de plor. Vaig desitjar per anys no haver dit allò, però el passat tenia això, no es podia tornar enrere. Un cop més estava desitjant l'incorrecte.
Per sort: des de fa un temps les dones s'han oblidat d'ocultar el seu desig. És cada vegada més la gent que entén que estem en aquesta vida de prestat, es deixen anar la cabellera i s'aparten del ramat. Ahir vaig parlar amb el meu pare, ell és mort així que vaig haver de fer servir la imaginació, i li vaig demanar perdó per recriminar-li haver plorat.
