Per un decret publicat en el Butlletí Oficial del Bisbat, una nota en el Full Dominical i una notícia en la premsa local, s'anuncia el nomenament de nous rectors per cobrir les vacants existents en algunes parròquies. Després, el nou rector prendrà possessió, davant del Bisbe, en la Cúria diocesana i, posteriorment, es presentarà a la seva nova parròquia i es donarà a conèixer als seus nous feligresos. Acte que se celebrarà en l'interior del temple, sense la més mínima repercussió al carrer. No sempre aquest canvi de responsable del ministeri parroquial s'ha fet amb aquesta discreció, sinó que s'hi donava una notable projecció externa. I això es practicà fins a mitjan segle passat. Podem posar uns exemples concretats a la nostra ciutat en els anys quaranta i cinquanta del segle XX.

En aquells temps la ciutat tenia tres parròquies. En realitat en tenia quatre, perquè la barriada del Pont Major, amb parròquia pròpia, sempre havia estat integrada a la ciutat. Però les parròquies de la Catedral, Sant Feliu i el Mercadal tenien la categoria de parròquia de terme, per trobar-se en la ciutat episcopal; mentre que la del Pont Major tenia una categoria inferior, com la d'un poble rural. I així era normal entre els gironins de parlar només de les tres parròquies de la ciutat.

Els tres rectors de Girona havien pogut salvar la vida durant la persecució religiosa del 1936; però poc després de restablerta la pau, dos d'ells moriren de malaltia. El del Mercadal el mateix any 1939, i el de Sant Feliu, el 1941. De moment aquelles dues importants vacants es cobriren amb ecònoms, fins que l'any 1946 se celebraren oposicions per cobrir les moltes vacants existents en el bisbat. Nomenats els respectius rectors, prengueren possessió del seu nou ministeri i feren la seva pública entrada en la respectiva parròquia.

El matí d'un diumenge dels inicis de la tardor d'aquell any 1946, arribà a la seva nova parròquia de Sant Feliu el nou rector. Venia de Canet de Mar, el seu anterior destí. I precisament en aquella mateixa ocasió arribava a la parròquia de Canet de Mar mossèn Joan Costa Tapiola, fins aleshores professor de l'Institut de Girona, i prevere adscrit a la parròquia de Sant Feliu. En certa manera es produïa un intercanvi de personal entre les parròquies de Canet i de Sant Feliu, amb els nomenaments de Mossèn Joan Costa i mossèn Josep Mercader.

Aquell migdia de diumenge es reuniren al peu de la pujada de Sant Feliu el representant del prelat, els clergues de la parròquia, els membres de la Junta d'Obra i les autoritats civils i militars, i un nombrós públic, de parroquians i no parroquians. Arribà el nou rector, acompanyat d'un bon nombre de feligresos de la seva anterior parròquia. Saludà els presents, es revestí dels hàbits corals i encapçalà la comitiva que es dirigí al temple parroquial on ja es trobaven molts feligresos. El temple s'omplí de gom a gom. El nou rector pujà a la trona per dirigir la paraula als assistents i d'una manera especial referir-se a la seva nova tasca parroquial. Al cap de pocs dies s'escauria la festa de la Mare de Déu del Remei, precedida de la novena, festa i novena que portaven a Sant Feliu una considerable concurrència de fidels. I poc després la Solemnitat de Sant Narcís, també preparada amb la corresponent novena. I en una i altra ocasió, el temple sempre era ple. El nou rector podia creure que havia arribat a una parròquia florent, però ben aviat es pogué adonar que no era pas el que semblava. Mossèn Mercader regentà una colla d'anys la parròquia fins que morí precisament un 29 d'octubre, festivitat de Sant Narcís. Mentre desenvolupava la seva labor parroquial escrigué i publicà una documentada història de sant Narcís.

El diumenge 29 de setembre d'aquell mateix any arribava el nou rector de la parròquia del Mercadal. Mossèn Antoni Talamàs havia estat fins aquell moment rector de Blanes. L'entrada del nou rector va ser molt solemne i amb una gran repercussió externa. La precedí una intensa activitat mediàtica. Dies abans el periòdic local hi feia referència i donava instruccions per animar la participació. Es recomanava als estadants de les cases situades en els carrers per on havia de passar la comitiva que ornessin finestres i balcons, des de les dues de la tarda. Que els feligresos de la parròquia es concentressin a la plaça del Marquès de Camps, abans de les quatre de la tarda, hora prevista de l'arribada del nou rector. En el lloc previst per a la recepció s'hi col·locà una gran pancarta ornada amb flors i amb la inscripció Benedictus qui venit in nomine Domini. Amb tota puntualitat arribà una llarga caravana de cotxes i alguns autocars, ocupats per feligresos de Blanes. El nou rector feu la seva arribada dret en un espaiós automòbil descapotable. En mig de grans aplaudiments, baixà del vehicle i saludà les autoritats eclesiàstiques, civils i militars, així com els directius de l'Acció Catòlica parroquial.

El nou rector, acompanyat de tots els que s'havien concentrat per la rebuda, es dirigí al temple parroquial. En la comitiva anaven tots davant les dones i, seguidament, els homes. La processó seguí el curs previst, des de la plaça del Marquès de Camps, pel carrer Nou, Sant Francesc (ara integrat al carrer de Santa Clara) i plaça del Molí. No es pogué harmonitzar l'acte amb el toc de campanes, ja que campanes i campanar havien estat víctimes del desgavell patit deu anys abans. Arribats al temple parroquial, el representant del senyor Bisbe féu la presentació del nou rector, i aquest, des de la trona, es dirigí per primera vegada als seus nous feligresos.

L'any 1952 es creava la nova parròquia de Sant Josep. L'encarregat de la mateixa va ser el fins aleshores rector d'Agullana, mossèn Francesc Puig Sagrera. De la seva arribada només se n'assabentaren els que tenien relació directa amb la recent creada demarcació parroquial i en la construcció del nou temple. Al cap d'uns anys i prèvies oposicions, el fins ara encarregat passava a ser rector. Com que ja venia exercint el seu ministeri, el canvi tingué molt poca repercussió, i cap manifestació externa.

A mitjan de la dècada dels anys cinquanta morí el rector de la Catedral i el substituí el que ho era de Santa Coloma de Farners, mossèn Rabassa. Fou rebut a la plaça del Vi per les autoritats i pels feligresos de la parròquia. I la comitiva es dirigí a l'església del Carme. Aquesta va ser la darrera rebuda espectacular d'un rector gironí. Però encara l'any 1964 la ciutat rebé amb una gran expectació i seguint un ritual que tenia segles de tradició el nou bisbe, Narcís Jubany.