Joseph E. Stiglitz té 73 anys i és un economista americà que va rebre el premi Nobel el 2001. És un especialista en microeconomia, essent la seva teoria més famosa la de l'screening, l'assimetria de la informació per un agent econòmic que extreu informació econòmica d'un altre. Aquesta setmana ha estat a Barcelona presentant el seu darrer llibre L'euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d'Europa.

Stiglitz és molt crític respecte a com s'ha fet l'estructura de l'euro, segons ell tan rígida com si estigués lligada al patró d'or d'abans. Explica la candidesa dels estats europeus en entrar a l'euro al costat d'una Alemanya de la qual es coneixia prèviament que portaria la veu cantant. Es va crear l'euro precipitadament, sense crear les estructures necessàries per resoldre qualsevol conflicte i, quan va arribar la crisi, no va tenir prou recursos per superar la situació.

Stiglitz és un fan de la mesura de devaluació d'una moneda per resoldre de forma ràpida una crisi i això és el que falla en l'interior de l'euro. Alemanya, entossudida a tenir la inflació a zero, obliga la resta de les economies en problemes a ser deflacionàries, sotmetent-les a llargs períodes de recessió i patiment. Els efectes positius de l'euro són la facilitat d'intercanvi comercial entre països i l'accés relativament barat al capital, però el cost d'això és tenir una rigidesa que fa patir i obliga a fer millores estructurals, a això que es diu austeritat.

He de confessar que a mi m'agrada que s'hagin de fer coses de forma forçada quan un país no té cap voluntat de ser ortodox. He pogut constatar l'efecte positiu de la reforma laboral que ha portat Catalunya a exportar el 47% del que fa Espanya i a tenir el saldo net més alt de la història el passat mes de juliol. Està clar que el mateix efecte s'hagués pogut produir amb una forta devaluació de la moneda, però això és impossible dintre l'euro. Els alemanys són els grans beneficiats de la moneda única pel fet que, abans d'entrar-hi, havien fet els deures estructurals a la seva economia arran de la absorció d'Alemanya de l'Est. Durant 10 anys van estar patint, treballant amb molta austeritat per absorbir la riquesa repartida per l'entrada dels germans excomunistes. Quan va arribar la crisi ells ja eren el país més productiu de l'economia global i els seus productes es van vendre arreu com xurros. Si haguessin tingut el Deutsch Mark en lloc de l'euro la seva moneda s'hauria revaluat a nivells estratosfèrics, perdent ràpidament competitivitat. Però com que estaven lligats amb els països maldestres del sud d'Europa, que importaven més que no pas exportaven, l'euro no es va revaluar en la mateixa quantitat que l'exportació alemanya, fet que la va protegir. Ara bé, en una economia equilibrada els efectes dels enormes guanys de l'exportació alemanya haurien d'haver servit per millorar els salaris dels seus treballadors i per construir millors infraestructures en el seu país, fent de locomotora de la resta d'Europa. Aquí és on Alemanya fa trampa: no reparteix la riquesa guanyada per evitar que pugi la seva inflació, col·locant els guanys en productes financers, cosa que ara els explota a les mans amb el Deutsche Bank. El tractat de Lisboa estableix que un país només pot tenir un superàvit comercial del 6% i Alemanya el té del 8%. Només Mario Renzi s'ha atrevit a dir que Alemanya fa trampes i no ajuda la resta de l'economia europea.

Stiglitz proposa algunes reformes de l'euro com abandonar el criteri del 3% de dèficit, substituir l'estratègia d'austeritat per la de creixement, implementar el finançament amb eurobons, augmentant salaris en països amb saldo comercial excedent, canviar el mandat del BCE, que ara només vigila la inflació, per fer com la FED, que també mira l'atur, el creixement i l'estabilitat, establir una assegurança de dipòsits bancaris comuna, constituint una unió bancària, i fomentar polítiques industrials dissenyades per facilitar als països amb retard que es puguin posar al dia i atrapar els més avançats. Tot això sembla impossible per l'egoisme alemany que ha dissenyat el model de l'euro a la seva mida.

Gran Bretanya va fer una mala interpretació de la seva crisi industrial i va agafar el camí del Brexit quan podia haver agafat el camí d'entrar a l'euro. No creieu pas que és una ocurrència o genialitat meva, no, el problema anglès és una City econòmica que manté contínuament la lliura esterlina revaluada, fet que va fer desaparèixer tot el teixit industrial anglès. Si haguessin fet com els alemanys, que eviten que la moneda es revaluï gràcies a tenir socis potiners, no haguessin tingut el trencament que van tenir. Però ells pensen en la Gran Bretanya imperial i, fent això, entren també al club dels matussers.

Stiglitz suggereix dividir l'euro en dues monedes, la del nord i la del sud. La pregunta és, on estarà França? Li tocaria estar en l'economia del sud, però dubto que el seu orgull ho permeti i una economia que no tingui cap país ortodox serà una economia de la trampa permanent, de la devaluació contínua, que era el que sabien fer els italians i els espanyols. O potser sí que això és el que ens interessa? A Catalunya, a la Padània i a la Toscana segur que ens interessa aquesta idea: seríem els reis en una àrea sapastre, la mateixa posició que ara té Alemanya.