La televisió i la ràdio són mitjans de comunicació que necessiten omplir tota la graella horària. A tall d'exemple, les cartes d'ajustament ja no existeixen, i s'han subs?tituït per espais de cartomància, concerts de jazz en diferit i reposicions de pel·lícules immortals. Pel que fa a la franja diürna, és lògic que bona part de la programació s'ocupi de l'actualitat. Geopolítica, esportiva, culinària, tan li fa. La serpentina del present es desembolica de pressa. De vegades es té la sensació de no arribar a tot arreu. I és peremptori que algú hi posi ordre, ens serveixi l'actualitat mastegada. Per això, enllà dels programes de notícies, o a rebuf, van néixer els espais de debat, d'anàlisi i de comentari sobre l'última hora. Local, translocal o còsmica, tant li fa. Espais des d'on, a banda d'enraonar, es propaguen idees. Tribunes, vet-ho aquí, des d'on els tertulians pol·linitzen el món amb la seva manera de veure les coses.

Segons Joan Coromines, els "tertulians" eren els que freqüentaven les penyes erudites del segle XVII, n'hi havia moltes a diguem-ne Europa, i eren llocs on se citaven força els papers de Tertul·lià (s. II a. C.). Aquest cartaginès, pare de l'Església, era reticent a la filosofia, era un home de fe, però en el fons el que li passava és que no suportava perdre els debats amb els millors filòsofs del seu temps. Famós per una retòrica brillant, se'l va agafar de model per l'home que guanya els combats dialèctics, l'home de la paraula definitiva. En realitat, se sap que aquelles tertúlies del XVII eren una mena de clubs elitistes on esbargir-se intel·lectualment, llocs on menjar i beure. Una mica com les tertúlies d'ara, de penya, als casinos i bars de poble, a les taules on quatre homes i alguna dona esporàdica bramulen, pontifiquen, i on triomfa, no pas el que sap més coses, que també, sinó el que les sap exposar amb més vehemència, perspicàcia i mala llet.

A la televisió i a la ràdio, en canvi, la figura del tertulià perd aquesta connotació de persona que polemitza en un espai privat, amb els habituals. Oients i espectadors ens empassem una ensulsiada manicomial de tertulians a totes hores. I alguns són veritables calamitats.

Una cosa és el tertulià que toca un tema, que el toca sempre, i que sempre és a punt de caramel per analitzar, precisament, els esdeveniments de la seva competència. Res a dir. Altra cosa és el tertulià que pensa fi; que, toqui el tema que toqui, la seva manera de desgranar és afuada, llum. Res a dir, tampoc. I al cap del carrer hi ha el cataplasma. El raholista, per entendre'ns. El que és capaç d'enllaçar quatre tertúlies seguides (de ràdio i TV) sobre quatre temes diferents. El progrés de l'Espanyol FC, la turistofòbia, les super-illes a BCN i l'últim discurs d'en Puigdemont. El tertulià que té la barra de cobrar per fecundar l'audiència amb una pobretalla d'obvietats. Un tertulià barroerament humil, perquè, si accepta saltar al ring, és que va sobrat d'amor propi.