Pedro Sánchez arribà a fer-se simpàtic arran de la resistència numantina que va oferir abans de la defenestració. Escollit secretari general del PSOE en un congrés extraordinari el juliol de 2014, els barons, esperant Susana Díaz, el consideraven de transició, i més dúctil que el seu contrincant, Eduardo Madina. El problema de Pedro ha estat aquest, ser dúctil. Mai no s'havia acabat de creure que manava. Si s'ho hagués cregut, avui podria ser President de govern amb Pablo Iglesias controlat sota seu. Si a les eleccions generals de l'any passat hagués pactat amb Podem i amb bascos i catalans (sense comprometre el referèndum), Rajoy hauria begut oli. Enlloc de saltar-se les línies vermelles que li posaven, preferí seguir fent cas als seus i ser dúctil, quan, des de la presidència, hauria tingut tothom calladet i content si els hagués repartit menjadores de poder.

Desenganyem-nos: els seus el tenien per un zero a l'esquerra i no cessaren de posar-li pals a les rodes. Per a Corcuera i altres velles glòries, Podem és la pesta perquè vol desocupar el PSOE de l'esquerra. I ai d'ell si s'hi apropava! Per un bon reguitzell de cappares -de Bono a Susana Díaz, passant per González i d'altres-, Catalunya, malgrat haver-hi pactat temps ha, era una línia vermella. Total que el pobre Sánchez va haver de fer el paperot d'arrenglerar-se al costat de C's pensant que Podem li perdonaria el menyspreu. I, a principis d'any, va perdre la investidura. Segones eleccions. Els àugurs pronosticaven el sorpasso de Podem. I no. Patacada, però menys. Reuní l'executiva. Investim Rajoy? De cap manera! (Cappares i barons deien que no a l'executiva i predicaven l'abstenció a platós de TV i emissores de ràdio.) Amb aquestes divergències arribaren a les eleccions basques i gallegues. Segona patacada. Els culpables el culpaven sense comptar amb els èxits de les municipals. I, malgrat pressions de l'Ibex 35, de barons i baronesses, ell es mantenia fidel a l'acord de l'executiva. "No és no."

Però no era imbècil. N'estava tip que el PSOE tingués tantes veus com barrets. Insinuà que calia un govern transversal, que volia explorar els catalans, anuncià Comitè federal per a l'1 d'octubre, un calendari de primàries per a finals de mes i un congrés per al novembre. I aleshores, aquells per als quals "no" vol dir "potser sí", "s'ha de veure", "cal assegurar la poltrona", es van veure perduts. Podia guanyar primàries i congrés, si donava veu a la militància. Calia preparar el cop al Comitè federal. Susana Díaz feia esmorzars, dinars, berenars i sopars. El gerro xinès, Mr. X, l'home de les portes giratòries, Felipe González, enregistrà de Xile estant una entrevista per ser emesa el dilluns 25-IX a la SER dient que Sánchez l'havia enganyat. Era el tret de sortida, l'avís. Les unitats ja podien sortir de les casernes. Dimecres 27, disset membres de l'Executiva federal li presentaren la dimissió. Els dimissionaris creien que, dels 38 membres de l'Executiva, podien sumar els 3 vacants i així fer majoria contra els 18 membres fidels a Pedro Sánchez. El farien dimitir -per això les bateries de Prisa i adlàteres estaven a punt- i, aleshores, es crearia una gestora per preparar un congrés amb temps (no al novembre, on podien perdre i, per això, el menystenien com a "congrés exprés"). La gestora, com era obvi, faria que alguns socialistes s'abstinguessin vergonyosament en la propera investidura de Rajoy (que estava assabentat de tota la jugada i possiblement el Rei i tot); calia no comprometre dels noms de futur.

Segons els estatuts, l'únic òrgan per dissoldre qualsevol altre òrgan és la Comissió executiva federal o el Comitè federal. I enlloc, ni a la lletra petita, es parla de gestores, encara que els anti-Sánchez repetissin la parauleta que s'havien après com lloro. Sánchez feia les coses seguint l'ordenament interior del partit i demanava un Congrés per donar veu a la militància, però els altres volien imposar les seves interessades desraons.

L'espectacle era per llogar-hi cadires. Verónica Pérez (mà dreta de Susana Díaz) proclamava que manava ella, com a presidenta del Comitè Federal que era, i exigia que es reunís la Comissió d'Ètica i Garanties. Li contestà la seva presidenta, Isabel Celaá, recor?dant-li que només la podia convocar ella, la Comissió. Sumin al degradant espectacle el ball de claus de la seu del partit, que si les tenia César Luena (secretari d'Organització) o el gerent Goyo Martínez. I els twitters que es dedicaven les dues faccions. Uns eren colpistes i els altres okupes de Ferraz. I els canvis de l'ordre del dia. I Pérez Rubalcaba, movent fils, com sempre, des de les bambolines. I la Susana dient que primero, E'paña. I, a la vigília del Comitè, Sánchez, sortint quan no se l'esperava, entestat a voler donar la veu a la militància, i responent a la líder andalusa: "Es pot pensar en Espanya i en el PSOE. Si ara se'm fa canviar el no a Rajoy per l'abstenció, no administraré aquest canvi de postura".

I arribà el dissabte 1 d'octubre, amb el carrer Ferraz ple de gent, que victorejava o escarnia els components del Comitè Federal que anaven arribant. Hores i més hores per posar-se d'acord sobre qui podria votar i com, sobre la mesa de la reunió i l'ordre del dia. Recessos. Guirigall total. A les dues semblava admetre's el vot secret. A quarts de 3 Sánchez proposa readmetre als dimitits per convocar un nou Comitè federal, cosa que els crítics li rebutjaren: volien una gestora. La mesa no ho admetia. A quarts de 6 hi havia més d'un centenar i mig de torns de paraula demanats. Sánchez volia Congrés extra i primàries. Quan s'anava a votar en una urna, a quarts de 7, es començaren a recollir firmes per fer una moció de censura a Sánchez (arribaren a 150 i es veié qui tenia majoria). Cap a les 8, s'acordà de votar a mà alçada si es volia el Congrés (Sánchez) o a la gestora (Díaz), sense debatre ni qui formaria part de la gestora i quines funcions tindria. Perd Sánchez (107 vots) contra els de Díaz (133 vots). I, per coherència, dimiteix. A la nit es manefleja una gestora de 10 persones encapçalada per Javier Fernández, president d'Astúries (que s'afanyà a dir que no hi hauria catalans: de sempre ha estat contrari al pacte amb independentistes), però sí Mario Jiménez, peça forta de la Díaz, amb Asunción Godoy, José Muñoz Lladró, María Dolores Padrón, Ricardo Cortés, María Je?sús Serrano, Soraya Vega, Francesc Antich i Francisco Ocón. Total: The winner is...Susana!

Quan llegeixin això, si ja no és un fet, alguns socialistes estaran a punt de l'abstenció en la investidura de Rajoy (que voldria unes terceres eleccions per deixar en PSOE en roba interior i, per fer-les, al·legarà que no li asseguren els pressupostos). I els faig una profecia fàcil. Els actuals 85 escons de Sánchez tan infamats... poden esdevenir un mite. A veure si mai els fa la Díaz, suposant que guanyi les primàries a Sánchez, a les quals, la mateixa nit de la dimissió, va confessar a Revilla que es presentaria. Amb el PSOE dinamitat, que els socialistes aprenguin a venerar els 85 escons, si no volen córrer el perill que els passi com a Grècia i quedin, senzillament, com a residuals. Per no parlar dels de Craxi a Itàlia...