L'última setmana ha servit per posar llum a les intencions dels mandataris britànics (encapçalats per la líder conservadora, Theresa May) sobre com pot ser el Brexit. I sembla que s'optarà per un Brexit dur, una vegada que comencin les negociacions per a la desvinculació britànica de la UE, a partir del març. Els dirigents europeus que creien en una sortida tranquil·la o que, fins i tot, que el Regne Unit es faria enrere davant la "impracticabilitat" de trencar amb el projecte europeu es van emportar un desengany després del discurs de May a la conferència anual tory, a Birmingham. May ha decidit abandonar els impulsos liberals del seu partit i abraçar la causa dels "exclosos de la globalització" (votants que, en part, van contribuir a la victòria del Brexit).
És a dir, protecció dels treballadors locals, rebuig per igual del cosmopolitisme de les elits globalistes i del socialisme i, especialment, fortes restriccions a la immigració. L'opinió pública europea es va posar les mans al cap, davant el que sembla una còpia de les tesis xenòfobes de l'UKIP o de Le Pen, a França... fins que van veure una enquesta on el 60% dels britànics es mostrava favorable al fet que les empreses informessin sobre els estrangers que treballaven en el seu si. Un suport que era majoritari entre els votants de tots els partits (inclosos els més europeistes, com laboristes i liberal-demòcrates).
Com sempre, convindrà fer una mirada cap a com es desenvolupa el Brexit i en si es consoliden aquestes tendències, que algú ha denominat com a nacional-populistes. Especialment, perquè la Història ensenya que molts dels canvis socioeconòmics de fons, per a la resta d'Occident, comencen al Regne Unit.
