· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

11.10.2016 | 09:33

Bumerang
Angel Masnou Estragues. Sant HIlari.

Dir-li al Sr. Albert Soler que el seu article sobre Lluís Llach és un article miserable; en comptes de contraargumentar una opinió es dedica a vomitar insults contra la persona d´en Lluís. Molta més gent opinem que les directrius dels principals diaris, entre elles les d´El Periódico, són parcials. No es descobreix res, ja que està a la vista el tractament que fan del procés. Fa pena que amb retòrica barata tracti de borratxo un abstemi declarat com en Lluís. Fa pena que, fent servir la seva expressió, vostè es pixi damunt d´un candidat que vam votar molts gironins, cosa que tornaríem a fer, i no permetrem que ningú fent servir el seu vocabulari l´insulti i el menyspreï. Tothom té opinió pròpia. La seva fa pudor imaginant enquestes i  el millor de tot és parlar-nos de la premsa lliure. Quina broma! Lamentable.

Renfe fa de les seves
Alèxia Oliva Vila. SANTA COLOMA DE FARNERS.

Cada divendres agafo el tren per anar des de Sils fins a Barcelona perquè tan sols hi estudio i encara no tinc cotxe. El tren de Renfe que passa per Sils a les 19.33 sol anar ple, però normalment hi ha lloc per seure. El fet és que avui no hi he pogut ni pujar. Ha arribat 15 minuts tard i, en aturar-se, ha semblat que comencés una lluita per a la supervivència: unes 20 persones lluitàvem per intentar pujar al tren. Sí, tan sols pujar-hi. A cada porta ens deien que estava tot ple, que anéssim al següent vagó, i així fins arribar al final d´un tren molt més petit del normal, com la meitat d´un dels que solen circular per aquesta ruta. D´un vagó a l´altre tot eren curses d´obstacles entre maletes i bosses de mà, a més dels crits de tots els qui no aconseguíem pujar ni a l´última porta quan aquesta s´estava a punt de tancar. La descrip­ció dels vagons és senzilla: anxoves dins una llauna. I després d´això em pregunto: com és possible que passin trens d´aquesta mida en hores tan punta? Com s´aguanta la manca de respecte als qui fan ús d´aquest servei públic en arribar 15 minuts tard? I és que, realment hem de pagar per anar en trens amb aquestes condicions? Són gairebé 10 € per anar dret, enganxat a una paret i a 5 persones més: em sento robada per l´Estat. Renfe, altra vegada, mostra la seva nefas­ta organització. Mentrestant, veient el pano­ra­ma polític del país, seguirem pagant per no poder ni pujar al tren i haver de moure cel i terra per arribar un divendres qualsevol a Barcelona.

No és just!
Eli Badia M. girona.

El passat 8 d´octubre, a Novara (Itàlia), es va celebrar el Campionat del món de Patinatge Artístic. Allà dos representants de la província de Girona, el CPA Olot i el CPA Girona, van participar i hi van guanyar la medalla d´or i de plata, respectivament, de Grups Xou Grans.

No és, però, un esdeveniment inèdit, ja que pel CPA Olot és la seva desena medalla en l´esglaó més alt del pòdium, mentre que el CPA Girona venia d´un tercer lloc al mundial de l´any passat.

Realment la gent sap el sacrifici d´aquests patinadors i patinadores, pares i mares, entrenadors i entrenadores, per arribar fins aquí? Estem parlant d´hores, hores i més hores d´entrenaments, caps de setmana, festius, des d´abans que surti el sol, fins ben entrada la matinada, en definitiva, un esforç per cada membre de l´equip. Buscant un equilibri entre la vida d´esportista d´elit anònim, i la vida personal i laboral.

Parlem de cinc minuts on t´ho jugues tot. Parlem de nervis, d´il·lusions, de somnis, de metes, parlem de tocar el cel amb els patins.

I ens trobem que els mitjans estatals ni tan sols se´n fan ressò.

No vull indagar molt en el tema econòmic de la qüestió. Viatges, materials, patins, vestits, que aniran a càrrec, en gran part, del club i de les famílies, ja que el suport de les institucions nacionals no és l´indicat.

És un peix que es menja la cua, no interessa, no es mostra i per tant es desconeix. Però, i si es mostrés? I si llavors ja no es desconegués i per tant, passés a interessar?

En definitiva, des d´aquí vull felicitar aquests dos grans clubs. I també donar les gràcies al Diari de Girona per informar de les fites que aconsegueix l´esport gironí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema