El descontentament social aflora quan el poder desatén una part considerable de la població i la manté en condicions de desigualtat. La desigualtat és un dissolvent social, sempre de proximitat, per global que sigui l'economia. No s'accepta que sota el mateix cel -en realitat, sobre la mateixa terra- uns pocs vessin de béns dels quals la majoria està dejuna. El populisme s'alimenta amb una dieta de descontentament social. Estem en un sistema que afavoreix la depredació fins l'estrall i que està provocant desigualtats que descontenten i faciliten un populisme que sempre promet repartiment o recuperació del que es considera propi.

Als Estats Units, el model polític i econòmic, el populisme es diu Donald Trump, està allotjat en el Partit Republicà i és capaç de sobreviure electoralment al major bombardeig polític i mediàtic que hagi patit un candidat a president de la nació, atemptats a part. En una imatge del genuí pop nord-americà, Trump és l'increïble Hulk avançant pel desert entre les explosions d'una tempesta de míssils supersònics. Aquest bombardeig, tots aquests testimonis de desafecció de les elits, enforteix el suport dels que tampoc se senten estimats per elles i es consideren agredits per la seva força, els seus privilegis, la seva educació i el seu cinisme sofis?ticat. Que els seus seguidors visquin miserablement i ell sigui multimilionari no és contradictori. El voten perquè el creuen com ells i creuen que, sent com ells, va triomfar. "Sí que es pot".

El populisme és una resposta equivocada però respon a una pregunta a la qual no s'atén. Una pregunta senzilla -"I jo?"- que es torna perillosa quan se la fa massa gent. La política democràtica ha d'acabar amb aquesta dieta de descontent canviant el menú, aquest ranxo de porqueria de la desigualtat.