La tardor comença a l'equinocci de setembre i fineix quan arriba el solstici d'hivern al voltant del 21 de desembre. La tardor és coneguda amb dos altres noms: entretemps i autumne; entretemps, com ja diu el mot, és l'interval, la seqüencia fílmica entre l'estiu i l'hivern (en molts països només existeixen la canícula i el període hiemal). El vocable autumne ve del llatí auctos (plenitud) i annus (any); significa que la vegetació es troba al final del cicle, a la seva maduresa, per això en castellà es diu de les persones grans que viuen en "el otoño de sus vidas".
"És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits/ i la muntanya sembla una campana morta/. Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits/. Som els no recollits pots de llet a la porta!" Agustí Bartra, Les promeses soles, dins L'arbre de foc (1946).
Ens hem acomiadat de l'estiu per endinsar-nos en els arams de la tardor, en els esbarzers de branques rovellades; la vinya somorta, els ceps descansen com aranyes mortes amb les potes enlaire: eixarrancades. Branques vinclades, vençudes, dels arbres apunten el terra. La tardor és la fulla seca de faig que s'estén damunt un jaç de fullaraca. El paisatge tardorenc esgarrinxat amb ferides policromades com un quadre ple de pinzellades vermellosos, taronges, marrons i grogues.
Els violins suaus dels vents, com ho descriu Paul Verlaine en el poema Cançó de la Tardor, musicalitzat i cantat per vocalistes francesos, Charles Trenet, Brassens, Leo Ferrer: "Les sanglots longs/ des violons/ de l'automne/ blessent mon coeur/ d'une langueur/ nonotone" (Els llargs llanguits dels violins de l'autumne fereixen el meu cor amb una monòtona tristesa)".
Mercè Rodoreda (1908-1983) s'acomiadà de l'estiu amb aquest text deliciós, escrit de joveneta, i ja demostrava ser una noia moderna a l'encapçalament del segle XX, avançada en el temps, que es delia bronzejant el seu cos i que manifestà la joia i les ganes de viure amb la llibertat de l'estrenada i molt novella República. El text és llarg tocat de certa fresca innocència adolescent, però paga la pena. La Mercè diu adéu a l'estiu i saluda amb alegria la tardor, que inclús defineix com la "millor època de l'any".
"L'estiu se'n va. Com sempre, com cada any, ens deixa; però la seva partença no ens commou, puix que no dubtem de la seva tornada, i per bé que el seu abandonament ens fa sentir un xic la melangia de l'hivern que s'apropa, xaruc, però constant, ens duu també la fruïció de l'època més bella de tot l'any: la tardor. Els qui creuen que la tardor és lletja són uns pobres infeliços que no saben copsar la boniquesa autumnal. Que no saben comprendre els encisos només que en els grans espectacles o bé en els crims truculents, i es queixen per no res de tot, creient-se superiors en sentir-se rondinosos. I rondinen perquè a l'estiu fa calor, i perquè a l'hivern fa fred, i perquè el sol pica molt, i perquè ara plou, i no saben veure en res ni un bri de felicitat; d'aquesta gran felicitat, que radica justament en les petites coses. A mi m'agrada la tardor. No sóc poetessa. Jo no us cantaré l'enyorança de les platges desertes, de la mar terrosa i enfollida, de les il·lusions enganxades damunt la sorra i que les onades hauran esborrat enduent-se-les qui sap on"
"Dels amors teixits en tot un estiu i que la tardor inconscientment haurà desteixit. Dels arbres esquelètics dels quals el vent ha arrencat l'abrigall. De les noies embrunides, orgulloses de la seva brunesa difícilment aconseguida, i que ara s'aniran esblanqueint. I dels idil·lis, més o menys lícits, que algun marit mai no coneixerà, i queixós tornarà a ciutat, quan hauria d'alegrar-se'n. La tardor té tota la serenitat i la maduresa d'una dona de trenta anys".
"Així com la tan lloada primavera té la inconstància i l'esbojarrament d'una xicota jove, en la qual encara que t'agradi, no pots confiar massa, ja que és dolça i aspra alhora, la tardor és com una fruita assaonada a punt d'ésser collida i menjada a "dentellades", duent-nos aqueixos dies assolellats, després de les pluges en què tot lluu, i l'aire té una frescor enamoradora, fent-te sentir amarat de ganes de viure. Adéu estiu! No deixis de tornar, quan serà hora, ben amarat de sol roent i mars abaltides sota la besada del teu sol. Adéu, amors teixides en hores dolces i plenes de serenor! I que l'estiu vinent us converteixi en amors ferms i constants: que la tardor benefactora, i amb perfum de flor tardana, sàpiga obrir camins planers a l'esperit".
La Mercè Rodoreda és una escriptora meravellosa, tan bona que molts diletants la van imitar i el pitjor és que algunes van publicar llibres il·legibles. Van coincidir durant unes dues dècades: el sorgiment del feminisme, la recuperació del català i la necessitat de posar en el mercat literatura escrita per dones. Les editorials buscaven escriptores amb urgència i amb la intenció de reparar una injustícia històrica. A més les novel·les escrites per dones es venien bé. Escriptores mediocres poc preparades -la majoria no havia llegit res de Josep Pla, per franquista i masclista- revelaven la seva adoració per la Rodoreda, una dona culta i molt intel·ligent, que sentia la literatura bategant a les venes. Podríem dir irònicament que pel fet de ser tan extraordinària és culpable de l'existència de molts mals escriptors.
Temps de bolets, de castanyes i panellets. Mal any per anar a caçar bolets, la pertinaç sequera ha deixat el bosc erm. Els altres anys a finals d'estiu del cel queia l'aigua que en sembrava als prats i a les arbredes i ens entreteníem anant-los a collir. Ens reptàvem de forma vanitosa per veure qui portava el cistell més ple. Aquesta tardor si en volem menjar haurem d'anar al mercat a comprar bolets de procedències incertes. Ja fa anys que el mercat de Girona s'abasteix d'ous de reig de països del sud de Rússia igual de bons que els que collim en les nostres suredes i aulets.
