Tempesta

L'autobús, a punt de deixar la parada, frena en sec perquè un home de mitjana edat està colpejant la porta amb els dos punys. Té els ulls fora d'òrbita i clama perquè el deixin entrar, desesperat. Pel carrer, una parella jove corre sense destí aparent ni mirar qui té al davant, empenyent tota persona amb qui es creuen. Insisteixen a córrer sense buscar un refugi determinat, menystenint la integritat aliena. A la porta de l'escola, mares i pares s'acumulen al camí d'accés amb una visible irritació, com pendents d'una espurna que degeneri en un enfrontament col·lectiu. S'arremolinen al voltant de nenes i nens amb els ulls esbatanats, mirant al cel amb una ganyota d'incomprensió. A l'asfalt, els vehicles s'amunteguen en cruïlles i canvis de sentit, sense rumb ni orientació, plens de conductors incrèduls que rumien impotents insults adequats a la insolvència dels altres, mai de la pròpia. Als llocs de treball escoltes veus queixoses lamentant-se per peces de roba a la intempèrie, mirant per incertes finestres cap als trastorns de l'equívoca normalitat quotidiana. Sota les cornises urbanes veus persones amb una expressió desencantada, adonant-se que els plans immediats urgeixen d'una adequació a l'escala de grisos que l'envolta, posant en entredit aquells que reservava per als ocis ajornats. Tots aquests microrelats estan basats en fets rigorosament reals: són els que se succeeixen durant una tempesta, preferiblement a grans ciutats, on l'aigua que cau del cel és rebuda com una pluja radioactiva i cada tro vindria a simbolitzar l'aptitud individual per al melodrama desaforat. Reaccionem davant un canvi de temps, per previst que estigui, amb una virulència operística, com posseïts per l'esperit de Vivien Leigh i contagiats d'un absurd individualisme.