Equipaments de l'abundància

13.10.2016 | 10:18

aquests darrers dies es parla molt dels problemes financers del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Una situació que l'està portant a la liquidació si no es troba una solució en breu. No és la meva intenció parlar d'aquest cas en concret, però sí que crec que potser és oportú reflexionar sobre com molts municipis i ciutats van apostar per certs equipaments en els moments de bonança i quin rèdit han acabat tenint després d'un prudent període de temps.

Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics a finals dels anys setanta, moltes ciutats van fer grans esforços per posar al dia molts dels seus barris i dotar-los dels mínims serveis -enllumenat, pavimentació, equipaments socials, de salut, etc- i així equiparar-los als centres i els eixamples dels municipis. Un esforç que requeria sobretot constància però no gaire imaginació. Les necessitats eren bastant evidents. Van sen actuacions i equipaments que posaven al dia parts de les ciutats i que ajudaven a cohesionar el municipi. El resultat es nota en la majoria dels casos. Amb l'arribada dels noranta i el boom olímpic, la majoria de municipis van posar l'objectiu en un altre tipus d'intervenció pública, que si bé també tenia una vessant social era lúdica alhora. És en aquest període quan es construeixen moltes instal·lacions esportives -pavellons, piscines, pistes, etc.- i culturals -teatres, sales de concerts, cases de cultura, etc.- uns equipaments que gaudeixen d'un ús intensiu per part dels ciutadans i dels clubs i associacions del municipi, però dels quals no s'espera un retorn efectiu més enllà que siguin usades pel teixit esportiu, cultural i associatiu de la ciutat. Són equipaments que continuen tenint una clara vocació social, si bé aquesta no té res a veure amb els centres cívics o els equipaments i infraestructures que es van tirar endavant just després del franquisme.

El problema ens ve a partir dels dos mil. Amb la bonança econòmica. És amb l'arribada del nou segle que la majoria de municipis -no tots- passen a una altra fase en la qual els equipaments ja no només estan pensats en l'ús que en facin els ciutadans sinó que també s'ha de tenir en compte el retorn que aquests equipaments generen al municipi. Un retorn que pot ser quantitatiu i, per tant, econòmic, o bé qualitatiu i per tant que es busqui donar suport al teixit econòmic i empresarial de la zona o bé atraure turistes i vistants que generin riquesa per al municipi.

Es pensen equipaments, doncs, que han de donar servei més al teixit econòmic del municipi que al conjunt dels ciutadans i que han de tenir l'encert d'atraure altres actors més enllà del terme municipal: inversors, empreses, turistes, congressistes, professionals, etc. I això ja és més complicat. És en aquest període quan s'expandeixen per tot el territori els parcs tecnològics, els vivers d'empreses, els auditoris i palaus de congressos, les fires, els centres d'interpretació, els museus d'art contemporani, centres de visitants, entre d'altres. Alguns d'aquests equipaments han funcionat i encara que potser no aportin el rèdit que s'havia previst han passat a formar part dels equipaments de la ciutat i han esdevingut útils als ciutadans i s'han convertit en un suport per al teixit econòmic i/o cultural de la ciutat. Tots tenim al cap casos d'èxit, però segur que ens en vénen més de fracassos.

Per què aquesta tercera onada d'equipaments no ha acabat de funcionar? Jo tinc algunes respostes que ens poden servir a l'hora de planificar equipaments en el futur.

En primer lloc, pel període en què van ser pensats i executats. En plena bombolla immobiliària, aquells dotze anys de bonança semblava que no havien d'acabar mai i, per tant, tot semblava possible. Fins i tot, allò impossible.

En segon lloc, perquè no es va pensar territorialment. Molts d'aquests equipaments tenen un àmbit d'incidència superior al municipi i es tiraven endavant sense tenir en compte el que feia el municipi del costat. Es van doblar equipaments en pocs quilòmetres a la rodona.

En tercer lloc, perquè com que les necessitats no són tan evidents en no estar motivades per les demandes dels ciutadans, els governs han de pensar què convindria al municipi i el que se sol fer en aquests casos és copiar el que fan altres. Els auditoris, vivers d'empreses i centres d'art contemporani s'estenien sense cap lògica evident. No es pensava en solucions pròpies sobre problemàtiques o necessitats pròpies. Es donaven solucions d'altres a les pròpies necessitats.

I finalment, un dels principals handicaps d'aquesta època d'expansió d'equipaments és que es pensava més en el continent que en el contingut. Es pensava en edificis sense tenir en compte que allò important era l'ús d'aquest edifici i el valor que aquest generava. Es pensava que tot això vindria després. Que allò important eren les instal·lacions. I els recursos es destinaven sobretot a la construcció i no tant a la gestió i la programació.

Cal ser justos, però, i no pensar que tot això ha estat només responsabilitat dels governs municipals que els van tirar endavant. De fet, tots vam ser una mica còmplices d'una època d'abundància. La societat civil organitzada i la no organitzada. Tots créiem que necessitàvem aquells equipaments sense tenir-ne cap evidència.

Esperem que alguna cosa haguem après d'aquesta crisi que hem viscut i quan els municipis puguin tornar a invertir en grans equipaments, tots siguem una mica crítics amb els projectes i els exigim que es pensi més en el contingut que en el continent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema