La possibilitat que un personatge groller, llengut, masclista i a més multimilionari, com Donald Trump, accedeixi per votació a la presidència del país militarment més poderós del món ha posat en alerta les elits governants dels Estats Units, inclosos destacats membres del Partit Republicà.

Aquests últims han vist, amb sor?presa, com tots els candidats participants en la cursa electoral per aquest partit van ser superats successivament per la força abassegadora del magnat, l'únic mèrit del qual, a part dels seus diners, sembla ser una habilitat especial per dir a la gent el que aparentment vol sentir, encara que això sigui molt desagradable.

Ningú apostava un dòlar pel triomf de Trump en la nominació, però per a sorpresa de sociòlegs, politòlegs, enquestadors i altres especialistes a prendre el pols a l'opinió pública, el multimilionari va sortejar tots els obstacles i, excep?te una molt improbable renúncia o un tràgic accident, es presentarà a les eleccions presidencials com a candidat oficial del partit republicà, per disputar la victòria a la senyora Clinton.

La filtració interessada de vídeos sobre passades declaracions de Trump, gairebé totes escandaloses, se succeeixen i l'última d'aquestes permet retratar-lo com un barroer assetjador de dones a les quals dóna un tracte rufianesc. El magnat va reaccionar a la revelació amb mal estil i ha qualificat la senyora Clinton d'encobrir comportaments sexuals suposadament delictius del seu marit, ressuscitant el cas Levinsky i algun altre que no va tenir la mateixa repercussió mediàtica en aquell temps.

L'espectacle de dos candidats a ocupar la Casa Blanca embrancats en una discussió pròpia d'un "barri xinès" és depriment, però ocupa amplis espais en els mitjans. La reflexió sobre la bàrbara obscenitat de Trump, i sobre el perill que suposaria el seu ascens a la presidència està feta i hi ha una coincidència gairebé general en abominar d'aquesta possibilitat. Al cap i a la fi, el segle XX va conèixer (i patir) l'ascens al poder per mitjans democràtics de personatges nefastos com HitlerMussolini. Però, en canvi, no es diu res sobre la condició moral d'una població que facilita amb els seus vots aquesta sortida.

La fascinació que per individus d'aquestes característiques sent una part no petita de la ciutadania ha estat objecte d'importants estudis psiquiàtrics a posteriori però, que jo sàpiga, mai han impedit que el fenomen es reprodueixi.

A Espanya, vam tenir el cas de Jesús Gil, que va fundar un partit per fer negoci amb l'urbanisme especulatiu. Va ocupar ràpidament, i amb gran suport popular, les alcaldies de diverses localitats turístiques de la Costa del Sol i després, en vista de l'èxit, va saltar al nord d'Àfrica per aconseguir la presidència de les estratègiques ciutats de Ceuta i Melilla. Fins que el PSOE i el PP, alertats del perill, es van posar d'acord per tallar l'expansió d'aquella plaga populista.

El que sí que sembla clar és que res creix si no troba terra abonada. El molt rigorós historiador espanyol Josep Fontana, en el seu llibre Por el bien del imperio, ens proporciona la dada reveladora d'una enquesta del 2010 segons la qual el 78,5% dels nord-americans desconfiaven de la teoria de l'evolució, un 40% creien que Déu havia creat el món fa 10.000 anys i que els humans van conviure amb els dinosaures.