Fa poc, una nena de tretze anys m'explicava com el fet d'anar de viatge l'angoixava. Tenia por d'anar amb avió i que algú hi posés una bomba, o de ser en una ciutat i que uns terroristes apareguessin del no-res i comencessin a disparar als turistes. El terrorisme forma ja part de les nostres vides, i no podem negar als nens de tretze anys que, efectivament, d'alguna manera tots estem en risc, i que l'únic que podem fer és esperar no estar al lloc equivocat en el moment equivocat.

Aquesta nena pensava en terroristes pels atemptats de París, Niça, Nova York... I és que en els darrers mesos els atacs terroristes han sigut part de les notícies de pràcticament cada dia.

El terrorisme actual, tan proper i tan difícil de comprendre, converteix la mort i la por en temes que afecten i preocupen tots els membres de la família. Aconseguir calmar els fills, sobretot quan aquests deixen de ser nens i ja no els podem distreure amb contes, o fer-los creure que, com a pares, som capaços de protegir-los de tot, no és fàcil.

No existeix una manera "bona" o encertada d'explicar el terrorisme als fills; sobretot quan molts nens n'acaben essent víctimes, com va ser el cas de Niça, però sí que hi ha maneres menys dolentes de fer-ho.

Com a pares, sovint tenim por d'enfrontar els fills a aspectes tan durs de la realitat; voler protegir-los ens pot dur a evitar parlar del tema, encara que sigui el mateix fill qui pregunta. Davant algú de dotze o tretze anys, encara un nen però a qui ja s'escapen poques coses del món adult, que ens pregunti què ha passat en un atemptat, o per què els terroristes fan el que fan, o si pot passar aquí, podem tenir la temptació d'amagar el problema, de mentir, de fer creure que això aquí no pot passar i que, en tot cas, no són coses de les quals s'hauria de preocupar. Fent això, però, només aconseguirem crear més angoixa en el fill, que sabrà que estem mentint i captarà que escapem de la resposta.

Una vegada més la millor manera d'enfrontar el problema és parlar-ne obertament, deixant que els fills preguntin el que necessitin saber, ens expliquin les seves pors i els seus dubtes, escoltant-los, comprenent-los, i explicant-los la veritat, amb la seva part tranquil·litzadora però també amb la que fa por. Parlar és sempre la millor manera d'ajudar algú a entrar en la vida adulta i coses com el terrorisme, la por o les imatges (innecessàriament crues) de la televisió són sempre una empenta que atrau cap al món dels adults.