Xavier García Albiol és probablement el polític més sobrerepresentat de totes les democràcies europees. És el portaveu d'un partit que a Catalunya electoralment és residual però que, a cops de destral, ha aconseguit obrir-se camí fins a convertir-se en el rostre de l'oposició contra l'independentisme. García Albiol és un virus que s'ha replicat a velocitats bestials entre tots els mitjans de comunicació que cada dia li fan una entrevista o una crònica, ja sigui perquè es pensen que així són editorialment més equidistants o per simple espectacle, perquè hem de reconèixer que és un tipus jocós.
L'exalcalde de Badalona ha aconseguit convertir-se en el rostre dels contraris a la independència catalana construint un personatge que és una barreja entre histrió i sergent d'artilleria americà racista, homòfob, rude i furiós.
Albiol ha aconseguit invisibilitzar Ciutadans, que és en realitat l'oposició política triada pels ciutadans catalans. Albert Rivera, el polític amb més habilitat per a l'omnipresència mediàtica, va marxar a fer les espanyes i la seva substituta, Inés Arrimadas, no ha estat capaç de frenar l'envestida del poltre de Badalona. O no ha estat capaç o és una intel·ligent estratègia per transformar Ciutadans en un partit centrat per pescar vots entre tots aquells que dubten del seu independentisme, deixant per al PP tot el vot cap rapat i legionari. Si és així, estan guanyant la partida. El 12 d'octubre n'ha estat un clar exemple. Ciutadans va cedir a Albiol tota l'exposició i el protagonisme. El van deixar com la cara més identificable a la plaça de Catalunya de Barcelona, escortat per vells legionaris i compartint diada i informatius televisius amb el grup de pseudocriminals que, un any més, van convertir Montjuïc en un grotesca i sortosament insignificant recreació de les arengues del vell estadi de Nuremberg.
