El periodisme que era o volia ser una història ben explicada en l'època de Tom Wolfe està a punt de convertir-se, mig segle després, en una factoria que fabrica i empaqueta notícies de baix cost. Mal assumpte per a tots i no només per al gremi dels plumífers, que prou tenen de mantenir l'ocupació.

Defensa aquesta opinió amb altres paraules l'especialista brasiler en mitjans de masses Ricardo Gandour, que en un recent treball publicat per la Journalism Review de Columbia constata -i deplora- la baixada de qualitat que al seu parer pateix la premsa. Es refereix, naturalment, als mitjans tradicionals que segueixen sent els grans proveïdors de continguts informatius a la Xarxa. Tan convençut està Gandour de la condició merament fabril dels diaris que ja ha proposat un nou nom per al que fins ara es coneixia com redaccions. Ell prefereix adjudicar-li's la definició de "plataformes estables de producció periodística".

A la manera d'una fàbrica que funcionés sota les regles d'una cadena de muntatge, aquestes plataformes expenderien al públic notícies barrejades amb opinions, xafarderies, continguts patrocinats i miscel·lànies diverses. Aquest batibull el recollirien posteriorment les xarxes socials per les que s'informen -diguem-ho així- la majoria dels internautes que no busquen tant notícies com curiositats en els mars d'internet.

El procés recorda vagament a les Selecciones del Reader's Digest: aquella revista que reunia articles de diverses fonts i els resumia -o "condensava"- per fer-los més digeribles al lector. L'única diferència consisteix en què el proveïdor de resums encarregat de servir la informació d'altres ja trinxada es diu ara Facebook o Twitter. Com en el cas del Reader's, les notícies originals procedeixen dels diaris de tota la vida, que intenten sobreviure en el nou espai digital.

Infeliçment, la crisi del model de negoci a la premsa ha delmat les redaccions, debilitant la seva capacitat de produir notícies fiables i respectuoses amb la gramàtica. Sense ganes de generalitzar, Gandour sosté que algunes de les noves "plataformes de producció" d'informacions no respecten tan sols les regles més elementals de l'ofici. Comprovar els fets, per exemple; posar la notícia en el seu context o fer referències creuades a diverses fonts que garanteixin la seva veracitat.

Afeblides per la minva de professionals i les urgències pròpies de l'era digital, algunes redaccions es veuen obligades a prescindir d'aquests enutjosos tràmits. El resultat és una constant degradació i empobriment de tot l'"ecosistema de la informació", per dir-ho amb les paraules una mica pomposes de Gandour.

Per aquest motiu, en la seva opinió, el periodisme empaqueta textos sota l'etiqueta de notícies que en alguns casos són, simplement, informació en brut barrejada amb opinió sense cap base en els fets. El rigor del que s'explica cedeix pas a un debat superficial en el qual l'important és el nombre de "m'agrada" i "comparteixo" amb el qual els lectors repunten cada article.

És lògic, si bé es mira. El periodisme va ser en el seu origen un ofici artesanal que, com tants d'altres, podria estar sucumbint a la molt més barata producció de béns en cadena. Igual que les salsitxes, les notícies de factoria no resisteixen la comparació amb les elaborades a la manera tradicional; però això és el que hi ha. Ni tan sols al tan esmentat Gandour se li ocorre cap solució al problema.