Economia dels furts als contenidors de paper

17.10.2016 | 09:24

fa uns mesos, el Diari de Girona ens informava que uns estudiants de la Universitat de Girona havien quedat finalistes d'un concurs per evitar furts i accidents als contenidors de recollida de paper. Qualsevol giny que permeti evitar furts i accidents és un progrés i, d'una manera o altra, pot ajudar a millorar la nostra vida de cada dia. Però, a vegades, algunes coses es poden veure de més d'una manera i no se sap si és millor implantar-les o no. És el que m'ha passat a mi.

Tant els detalls de la notícia com la ?desaparició dels antics drapaires que compraven els diaris vells, em fan suposar que la recollida de paper i cartró i el seu lliurament com a matèria primera a les fàbriques, no és rendible en termes econòmics. Però molta gent creu que cal fer-la per raons de sostenibilitat. Automàticament, apareix la necessitat de pagar des de l'administració pública aquesta operació de fer arribar el paper vell a les fàbriques de paper nou, estalviant tala d'arbres i part dels tractaments químics per convertir-los primer en fibra de paper i després en cartró. I com que no hi ha persones que ho facin voluntàriament, cal encarregar-ho i pagar la feina a qui ho faci. La manera fàcil que té l'administració per fer això, és fer un concurs i que una empresa concessionària se'n cuidi de tot a canvi de diners.

Calculo, doncs, que la recollida del paper i del cartró vell funciona generalment amb una empresa que fa una inversió (contenidors, camions), paga uns operaris, ven el paper vell recollit i cobra de l'administració la diferència que li falta per a recollir el benefici industrial. No hi ha res a dir.
Els problemes surten quan apareix un tercer en discòrdia: el treballador sense feina, potser sense papers i per tant condemnat a no poder treballar legalment. És qui intenta treure del contenidor tot el paper vell que pot i vendre'l després, curtcircuitant el que calgui. L'empresa ho qualifica de furt i sembla que en treure paper del contenidor pot haver-hi accidents. L'invent dels estudiants intenta evitar les dues coses.

Abans de parlar de furt, cal saber qui és el propietari del paper vell introduït en el contenidor. No tinc cap inconvenient a acceptar que en el moment que el meu paper entra en el contenidor en transfereixo la propietat. Però exigeixo que el receptor de la propietat, que cobra de la taxa municipal de recollida d'escombraries i que rep el meu paper vell de franc, respecti, abans de considerar-lo plenament seu, algunes condicions com les que diré més endavant. I això val tant si hi ha un trasllat de la propietat directament a l'empresa de recollida i que posa els contenidors, como si succeeix en dues etapes. Primer una transferència a l'administració a l'introduir el paper vell al contenidor i després una transferència de l'administració a l'empresa, quan aquesta en pren possessió buidant el contenidor i emportant-se'n el contingut. Fa molts anys, als Estats Units es va presentar aquesta qüestió jurídica, quan algú va agafar les bosses amb les deixalles domèstiques que el servei d'un secretari d'estat va deixar al carrer; no sé com es va resoldre el cas.

Una petita diferència apareix quan el cartró s'ha quedat abandonat al carrer, fora del contenidor, sia perquè aquest estava ple, sia per pura mandra de ficar-lo a dins del contenidor, sia perquè ja hi ha altres capses deixades al costat i no es vol comprovar si encara queda espai a dins. No crec que llavors es pugui parlar de furt.

No parlo d'accidents perquè no en sé de cap en contenidors de paper. N'hi ha hagut en contenidors de roba, però aquesta és un producte de més interès i, per tant, amb més requesta i més gent que la vol aprofitar, encara que sigui venent-la.

Passo ara a comparar les dues actuacions. La de qui arreplega tot el paper i cartró que pot i va a vendre-se'l, i la de l'empresa recollidora que el vol vendre ella d'acord amb el contracte que ha signat amb l'administració. Faig la hipòtesi que la fàbrica que compra el paper o cartró vells paga el mateix preu a tots dos.

L'empresa que ha posat els contenidors ha de pagar les seves despeses de funcionament, els seus treballadors i, diguem-ho així, el seu empresari. La persona sense feina que treu el paper del contenidor, el porta a la fàbrica i en cobra el preu, se'l queda integrament per a ell. Des d'aquest punt de vista, podria considerar-se que dóna més fruit social (es converteix més en salari, podríem dir) la part de recollida que fan els sense feina que ho treuen del contenidor, que no la part de recollida que fa l'empresa concessionària amb els seus camions. Dic "podria considerar-se" perquè no m'estranyaria que darrere el recollidor de diaris i cartrons hi hagués un "organitzador" al que es podria titllar de mafiós. Recordeu que les organitzacions mafioses apareixen sempre que la gent les necessita. Actualment, hi ha qui les necessita, sia per a cobrar salaris inferiors al mínim o per a treballar si no es tenen papers.

Benvinguts siguin els ginys per millorar la nostra vida de cada dia, estalviant furts i accidents. Però, en aquest cas dels contenidors de paper i cartró vell, m'agrada més que els meus diaris i els meus embalatges vells que porto al contenidor de paper servissin per a qui no té altre recurs per a viure. Encara que un "organitzador" il·legal també hi pugui ficar cullerada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema