Qualsevol que surti al carrer amb alguna freqüència i estigui mitjanament atent a l'anar i venir de la gent, deu haver advertit aquests últims anys un augment notable en el nombre de gossos domèstics (aquests que alguns anomenen «mascotes», com si fossin aquells emblemes que els aviadors pintaven al fusellatge dels seus aparells perquè els donessin sort en el combat).

Desconec si la seva abundància es deu a un desig de millor fortuna per part dels seus propietaris, o es limiten a cobrir elementals necessitats d'afecte en una societat de solituds creixents. La veritat és que n'hi ha molts i de totes classes, mides i pelatges. Tants, que han obligat les autoritats a dictar estrictes mesures per assegurar la neteja dels carrers, ordenar un calendari de vacunacions en previsió de malalties contagioses o limitar la presència de races potencialment perilloses. Segons dades del Ministeri d'Agricultura referides a l'any 2015, a Espanya hi ha censats 7.436.698 milions de gossos domèstics que atenen utilitats de companyia, caça, guarda, guia i pasturatge. Lògicament al voltant d'aquest fenomen social han aparegut milers de clíniques veterinàries, residències canines, botigues de complements, hotels i restaurants adaptats a la presència de gossos i fins platges acotades per a ells i els seus amos. Negar, per tant, la influència del gos domèstic en els usos i costums actuals és inútil. En aquest sentit les coses han variat no pas poc. Quan qui això escriu era petit, l'abundància de gossos es donava preferentment en l'àmbit rural. A cada casa hi havia un o dos gossos que servien, alternativament, per a la guarda i la caça. I molts, els més dolents i agressius, romanien lligats de per vida a una llarga cadena. Caminar pel camp era exposar-se a una trobada perillosa i el so d'innombrables lladrucs seguia al caminant allà on fos. A les ciutats n'hi havia menys, però bastants d'ells eren gossos sense amo a la recerca de menjar per les escombraries. D'aquesta situació lamentable a aquesta altra en què el gos porta abric a l'hivern, va a la perruqueria i al psicòleg i mira la televisió estirat còmodament sobre la catifa o el sofà, hi ha un llarg tros. Avui el gos (i en ocasions el gat) és un membre més de la família. Per això no és d'estranyar que en alguns processos de separació dels jutges hagin prescindit de considerar-lo com un bé moble, com fa el vigent Codi Civil, i hagin atorgat als cònjuges la custòdia compartida d'un ésser viu amb el qual s'han creat intensos llaços afectius.

En el seu deliciós llibre Quan l'home va trobar el gos, Konrad Lorenz, que va ser premi Nobel el 1973, escriu el següent: «Sota un determinat aspecte, el gos és, sens dubte, més semblant a l'ésser humà que el mico més intel·ligent; el gos, igual que l'home, és un ésser domesticat i, igual que l'home, deu a aquest procés de domesticació dues propietats fonamentals: l'alliberament respecte als rígids camins del comportament instintiu, i una actitud de permanent joventut que en el gos dóna origen a una contínua necessitat d'afecte i en l'home a una juvenil il·lusió per les coses d'aquest món».