miquel Iceta ha estat el protagonista polític del cap de setmana. Ha revalidat la primera secretaria del PSC en uns moments complicats. La colla del Baix Llobregat el volia jubilar abans d'hora, però ell s'hi va resistir i els va plantar cara. No va llançar la tovallola i el gruix de la militància li ha donat suport davant l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon.

Al final el resultat ha estat bo perquè no ha deixat ferits i mentre Iceta ocuparà el lloc de màxima responsabilitat del socialisme català, Parlon ha aconseguit un suport molt respectable que la situa en una còmoda posició interna, malgrat la derrota. Veurem si ara la sap gestionar o continua marejant la perdiu a les ordres d'aquells que foren fa anys els grans capitans.

El líder socialista és un polític atípic. Malgrat ser un molt bon orador, sempre havia declinat ocupar la primera línia. Les circumstàncies van fer que hagués de donar la cara per un partit que ha patit un seguit de fugues i escissions que l'han situat molt lluny dels resultats de Maragall. Però no s'ha rendit i ha defensat la samarreta amb molta dignitat. I això els afiliats ho tingueren en compte a l'hora de votar.

Ara el socialisme espanyol viu una setmana molt crítica. Ha de triar entre una decisió dolenta i una de dolentíssima. Al final, des d'Andalusia es proposa una abstenció perquè Rajoy pugui governar en minoria. Serà una abstenció a canvi de res. El PSOE travessa les seves pitjors hores de les darreres èpoques. Un partit enfonsat a les enquestes, un secretari general pràcticament expulsat, uns dirigents enfrontats i una decisió al davant que pot ser letal per als interessos futurs de la formació que té Pablo Iglesias i Podem que volen ocupar el lloc principal de l'esquerra espanyola. Volen passar de la suplència a la titularitat i en aquests moments tenen una ocasió d'or.

Davant aquest escenari, el PSC continua esgrimint el no a la investidura de Mariano Rajoy. En les properes hores els membres de la gestora intentaran convèncer Iceta perquè canviï d'opinió, però a hores d'ara és impossible. Els socialistes catalans encara mantenen una certa presència institucional en alguns ajuntaments importants i prendre una decisió equivocada podria ser l'inici de la fi d'una possible revifalla. En política els escenaris canvien en qüestió d'hores. El PSC sempre ha estat titllat de partit sucursalista, la qual cosa va fer que Pujol es cruspís tots els seus candidats a la Generalitat. Guanyava, com diria Helenio Herrera, sense baixar de l'autocar. En els darrers temps, molta branca catalanista ha abandonat les sigles, coincidint amb què ja no hi havia cadires per a tothom i mentre alguns es ressituaven a Junts pel Sí, altres buscaven l'abrigall d'ERC, on en aquests moments hi ha una bona escalfor.

Ara caldrà veure com evoluciona la negociació entre els socialistes d'aquí i els d'allà. Es plantejarà Iceta fer un pas més endavant i convertir el PSC en una formació només d'obediència catalana? De moment, amb el seu discurs s'ha imposat als barons del Baix Llobregat que sempre havien remenat les cireres. Iceta és un home de diàleg, de seny i d'entesa. No sembla que sigui capaç de trencar res, però les coincidències entre ell i Susana Díaz són ben poques. Si d'ara endavant el pas a l'Estat espanyol el marcarà el socialisme andalús, el PSC s'haurà de replantejar l'estratègia. Seria bo que Iceta plantegés un futur en clau catalana quan els que s'anomenaven catalanistes del PSC ja són a l'aixopluc d'ERC o de Junts pel Sí. En política, qualsevol cosa és possible.