Quan abstenir-se és votar sí a Rajoy

«Cada vegada que el PSOE obri la boca per criticar el PP, Podem recordarà, altisonant, que no tenen cap autoritat moral ni política per fer-ho»

19.10.2016 | 09:47

aqui vol enganyar la nova gestora del PSOE nascuda d'una tempesta de llamps i trons? La nova junta, encapçalada per l'asturià Javier Fernández Fernández, president del Principat d'Astúries, vol convèncer que abstenir-se en la investidura no representa donar suport a Mariano Rajoy en particular i al PP en general. ¿Com es pot dir que el «sí» a Rajoy abstenint-se no significa donar estabilitat a Rajoy com ha declarat en Javier Fernández? A què juguem?

Abstenir-se ve del llatí i l'etimologia indica «apartar-se», «refrenar», «no participar» «privar-se d'alguna cosa o no prendre una decisió o una acció», captinença del cagadubtes, dels porucs, dels indecisos, dels neutres. Abstenir-se de menjar és no menjar, abstenir-se de votar és no votar, abstenir-se de votar en contra de la investidura d'en Rajoy és donar-li suport.

Si el PSOE vota abstenció no sols permet la governabilitat sinó també l'estabilitat governamental. Qui estarà en òptimes condicions de desestabilitzar serà Podem, que en això són uns artistes i que hauran guanyat a pols el paper protagonista en l'oposició, car cada vegada que el PSOE obri la boca per criticar el PP, Podem recordarà, altisonant, que no tenen cap autoritat moral ni política per fer-ho, puix el PP mana pel seu consentiment.

Abstenir-se en unes eleccions municipals, autonòmiques, generals, quan el resultat, abans de les votacions, és del tot incert, és literalment abstenir-se i s'ha d'acatar de bon gust o per la força el resultat. Els que opten per l'abstenció poden tenir molts motius, no obstant això crec que queden desautoritzats políticament per criticar l'escrutini final, malgrat el discurs grandiloqüent que alguns fan per no haver anat a votar. Ara bé, quan se sap per endavant el significat de l'abstenció, com és l'actual cas a les Corts de Madrid, ja no podem parlar d'abstenció sinó de murrieria, de «tacticisme» electoral, de manca de compromís, de traïció als que t'han votat o de no anar al combat electoral perquè el propi exèrcit flaqueja en tots els sentits.

De fet el dirigent socialista Mario Jiménez, el número dos de la nova gestora del PSOE, creada urgentment per sortir del pas, ha declarat que s'abstindran i permetran que en Rajoy governi i que l'abstenció no és per beneficiar el país, els ciutadans, sinó pel PSOE, que no pot entrar en una lluita electoral perquè no es troba en condicions per anar el desembre d'enguany a una nova cita amb les urnes. Tot sigui pel partit! Cert que el PSOE el dia 24 de setembre es va anar esqueixant fins a esbotzar-se en dos trossos i que per indicació repetida fins la sacietat de Susana Díaz han de portar el PSOE a cal sastre perquè les parts descosides tornin a quedar embastades i ben apedaçades amb nusos de fil d'aram.

Així doncs, interpretant al peu de la lletra les paraules de Susana Díaz, presidenta d'Andalusia, el PSOE s'està esllenegant, esquinçant i l'han entrat a urgències a un hospital de serenitat perquè els metges del sentit comú l'operin i extirpin els tumors de la colla d'en Pedro Sánchez, el del no és no. Aquesta neteja la volen fer tan de pressa que potser no hi seran a temps. «Vísteme despacio que tengo prisa» afirma un paradoxal adagi castellà. Vestir ràpidament el PSOE amb l'abstenció perquè manca temps quan el no s'ha arrapat en la militància els serà difícil, tampoc tenen temps per canviar la militància i fer-ne una de nova.

Què es va plantejar en el convuls Comitè general del PSOE al carrer Ferraz de Madrid el 27 de setembre? Dos models de gestionar el partit, el vell, el de sempre, el que ha donat bons resultats al PSOE, i el nou, el més modern, pretesament arrapat a una nova societat que viu i dorm en les xarxes socials. Van guanyar els polítics conservadors, els de tota la vida, i la via moderna, la dels progressistes quedà apartada, però les ferides estan sagnant i ja veurem com pot acabar tot. Després de les eleccions de juny en el Diari de Girona, en un text titulat «Tot esperant Godot» vaig escriure que en la segona votació el PSOE s'abstindria, no obstant això la revolta de la militància pot fer fallar el meu pronòstic.

El plantejament dilemàtic en aquest context polític és votar a favor o no votar a favor, que significa votar en contra. No hi ha terme intermedi, en un costat hi ha el sí, en l'altre el no, no s'hi val mirar cap un altre costat o al sostre com si no hi fóssim. El PSOE hi és, ja sé que això comporta una gran molèstia ideològica, ètica i política i no en pot defugir. No haver-se presentat a les eleccions, però s'han presentat i ara no saben com manejar-ho; per una banda els votants i militants cridant No a Rajoy, un No liderat per en Pedro Sánchez i a l'altra banda el Sí, disfressat eufemísticament d'abstenció, però a efectes pràctics és un Sí com una casa de pagès, que propugna la casta dirigent del PSOE, la casta financera i empresarial i la dreta espiritualment més conservadora.

«En el dubte, abstén-te!», aconsella la dita carregada d'epicureisme quan hom xoca amb una qüestió moral irresoluble, que no és el cas del PSOE. Epicur receptava l'ataràxia (serenitat i absència de torbació de la ànima), com la millor fórmula de felicitat. L'ataràxia també la proposen els filòsofs estoics i els escèptics. El PSOE si vota sí a Rajoy s'intranquil·litza i el seu esperit s'atribola i viurà desassossegat, tenallat amb la idea que ells són culpables d'haver posat de nou al tron de la Moncloa al partit, el PP, que els dirigents socialistes declaren que és el més corrupte de tota la història de la demo?cràcia. L'aritmètica dels hedonistes entre el plaer i el dolor també es trabuca, el sofriment es dispara contra el PSOE si aquest permet la investidura de Rajoy.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema