Iel premi Nobel de literatura és per a... Akuri Muriaka, no, perdó, Muraki Akuramami, aix, Auriki Mukirami, no... Muriki... A la merda, posa Bob Dylan».

Perdoneu, però és que ho acabo de llegir i m'ha fet molta gràcia. Parlant seriosament, em sumo als qui no estan gaire convençuts de la legitimitat d'haver donat el Nobel de literatura a Bob Dylan. Procuraré explicar el meu argument d'una manera clara.

Les lletres d'una cançó poden ser literatura? Sí, i tant. Només cal que pensem en els trobadors: la literatura es pot transmetre de maneres molt diferents. Per tant, no es tracta d'elitismes. La produc?ció literària d'un candidat al Nobel ha de ser d'un nivell extraordinari? Sí, és clar. Si no, no se'l mereixeria: el Nobel de literatura premia escriptors extraordinaris. Les lletres (atenció, dic les lletres) de les cançons de Bob Dylan són extraordinàries? No, em sap molt de greu però no ho són (i hi havia altres produccions literàries molt més interessants a premiar). Bob Dylan és un cantautor extraordinari? Sí, suposo que sí (no domino prou el camp musical com per afirmar-ho). Però el Nobel de literatura no premia cantautors en el seu conjunt. En tot cas, una part de la producció del cantautor (la lletra de les cançons) hauria de tenir prou consistència per si sola com per rebre aquesta distinció. Per tant, considero que Bob Dylan podria ser un candidat a un hipotètic Nobel de cantautors però no a un Nobel de literatura. Repeteixo el punt important, perquè als que opinem que no és un premi merescut se'ns acusa d'elitistes: si les lletres per si soles fossin extraordinàries, si tinguessin entitat pròpia, com si fossin poesia... aleshores no hi hauria cap problema a donar un Nobel de literatura a un cantautor. Però la part hauria de transcendir el conjunt, per entendre'ns. I no és el cas. (I la polèmica es complica: ara resulta que el premiat ha desaparegut. On és en Bob Dylan? Per què no es pronun?cia? Em temo que l'acadèmia tindrà una entrega de premis sense homenatjat. Quin panorama...)

L'Acadèmia sueca ha donat el Nobel de literatura a Bob Dylan però no passa res: ens hi hem d'anar acostumant perquè sembla que la tendència va per aquí. Ho va dir una amiga meva fa uns dies: han donat un Nobel new age. És el que es porta ara. Mireu, si no, com l'Institut d'Estudis Catalans ha fet desaparèixer en un obrir i tancar d'ulls gairebé tots els accents diacrítics: tot va en la mateixa línia. Els accents diacrítics són difícils? Els eliminem. No, si us plau, que porten molta informació de l'origen de les paraules i són molt valuosos i donen riquesa a la llengua i... Sí, però són complicats. Simplifiquem. Deixem fluir. Fem-ho fàcil. Respirem-ho. Adéu diacrítics. Mare de déu dels set dolors, quina por que tinc. Vaig a posar-me una mica de Bob Dylan per reconfortar-me. (No és broma! Me'l posaré de veritat, perquè m'agrada, que una cosa no treu l'altra: Mama, take this badge off me, I can't use it anymore, It's gettin' dark, too dark to see, I'm feel like I'm knockin' on heaven's door...)