Nobel

«Vagi aquest escrit a favor de Dylan. Corrin també aquestes notes cap a una deriva catalana»

19.10.2016 | 07:39

L'ha guanyat Bob Dylan. Res a dir, ans el contrari. Qui escriu bé i domina les lletres que han acabat essent populars arreu de la vida coneguda és un autor i un dòmino de gran calatge. Entrar a discutir el jurat és una bestiesa. Dylan ha canviat la forma de cantar i d'escriure cançons, ha sobrevolat damunt dels seus ídols com Woody Guthrie. Ha remuntat l'època del cantautor sempre emprenyat i rebel que sorgia dels anys de la depressió als EUA i dels raïms de la ira i després, durant l'època del Vietnam. Himnes. El Nobel potser no el farà millor, però comporta un fet inqüestionable: és un geni. S'ha valorat la música popular com abans es va premiar el teatre inconformista de Dario Fo. El Nobel no és una OT o qualsevol funambulisme televisiu encara que hi hagi gent que ho vulgui comparar. No es tracta de si s'ho mereix o no, sinó d'una realitat. Fet consumat.

Dylan sempre ha xerrat, tant que abans del hip hop o altres disciplines musicals modernes i en les quals ningú no toca vores ni tampoc cap instrument i tothom, blanc, negre o ros, xerra i xerra, seguint la moda «escolta tu, que jo i tu i tira de veta». Sempre ha xerrat com una bèstia descontrolada. Res de nou. Dylan ha tingut enginy i una narrativa excel·lent. Altres músics de l'època feien música espectacular gràcies a l'automatisme de les imatges. Dylan ha recorregut els estadis formals fins arribar a la creació gairebé abstracta.

Vagi aquest escrit a favor de Dylan. Corrin també aquestes notes cap a una deriva catalana. Continuo pensant que els catalans i encara que sigui per medicina, necessitem un Nobel. Al meu entendre hauria de ser Quim Monzó. Som un petit país amb elements exòtics i de bon premiar. El defenso: ha modernitzat el català, ha impulsat la renovació lingüística, una referència de futur, un exemple de com en un país minoritzat per una altra llengua es pot viure amb salut literària. Monzó ha tingut el seny de crear un estil i clavar un concepte bàsic -referencial-: els catalans encara que ens creiem morts o al caire del cementiri, podem anar a les exèquies acompanyats d'una llengua àgil i avisada. Res d'això no hauria passat sense Monzó. Hi ha gent que pensa que si estem on estem això és per la gràcia de Déu. Potser. La llengua catalana ens agradi més o menys és viva gràcies a escriptors com Quim Monzó. Fenomen d'estil coherent. Una bèstia que amb enginy ha aconseguit penetrar el mur dels que no llegeixen. Tòtem. Coronat Dylan espero i desitjo que algú empenyi i remeni les forces de l'inframón de les irreals omegues sueques a favor de Quim Monzó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema