A veure, se sobreentén que si tens parella, amics molts propers o familiars a qui ho expliques tot, a casa, o a qualsevol lloc on exerceixis el teu oci, parlis de feina. Al capdavall, si tens la sort de tenir-ne forma part de la teva dinàmica quotidiana, i inevitablement les seves alegries i contraindicacions són un tema de conversa amb aquelles o aquells que t'aguanten el relat de les teves desventures diàries. Ara bé, hi ha un cas molt concret, i tristament molt habitual, en què parlar de feina és un gra al cul, i sempre amb un mateix tipus de protagonista: es tracta d'aquells espècimens amb qui no tens un vincle emocional gaire directe, però amb qui et coneixes suficient, o coincideixes prou temps en un espai físic, com perquè sempre, sempre et pregunti sobre temes que tenen a veure amb la teva professió. Aquest ésser et pot veure amb cara de cansat per la jornada laboral, evitant sistemàticament la seva mirada o sostenint un braç enguixat, que sempre, sempre t'interpel·larà pel mateix. Tant li fot qualsevol altre aspecte de la teva vida, tant és que et vegi fent una estranya coreografia per dilapidar la seva temptativa de conversa, que ell et traurà el seu tema preferit, esgrimirà la seva opinió (no cal ni demanar-li: ell te la dóna) i, per descomptat, inclou al seu monòleg l'expressió «jo no hi entenc». Que no us enganyin: la falsa modèstia (com demostra que sempre afegeixin un «però» al «jo no hi entenc») li serveix per aparentar que no pontifica, però aquest individu porta les conclusions escrites des que s'ha llevat. Hi ha, en el seu discurs, el supòsit que ell també podria fer la teva feina, perquè encara que «no hi entengui», íntimament pensa que tu tampoc. Aquests éssers estan per tot arreu, són els vostres veïns, els pares dels companys de classe dels vostres fills, els amics dels vostres amics. Miren de reüll, sempre somriuen, van a tots els sopars de grup i responen tots els missatges de WhatsApp. Fan de cunyat sense ser el teu cunyat. Correu, salveu-vos.
