més que sensacionals revelacions sobre la corrupció política de la qual ell presumptament es beneficiava (que no són tantes com s'esperava ni tan noves), a la gent li sorprèn la flegma i l'altivesa que exhibeix Francisco Correa en les seves declaracions davant un tribunal que podria condemnar-lo a 125 anys de presó, si s'accepten les primeres conclusions de la Fiscalia i acusacions particulars. Hi ha poques diferències, fora d'alguns cabells blancs més, entre el Francisco Correa que creuava de jaqué pel pati de l'Escorial durant les noces de la filla d'Aznar, i aquest que camina cap a la seu judicial a la nau d'un polígon d'una zona industrial madrilenya.

Han passat 14 anys des d'aquell esdeveniment social del qual per cert una empresa de Correa, Special Events, va pagar la factura (34.892 euros) de la il·luminació, murals de senyalització, i una quadrilla d'«aparcacotxes de bona presència» que van atendre els nombrosos convidats de la festa que va seguir a la cerimònia religiosa. Han passat, doncs, 14 anys d'aquell moment de glòria de l'aznarat, però l'aspecte de Correa, després de 48 mesos a la presó provisional, no ha decaigut gaire. El mateix nas impertinent, la mateixa cabellera de pijo adornant el clatell, el mateix pas elàstic, i la mateixa fatxenderia per enfrontar-se a les càmeres sabent-se objecte de la curiositat general.

Els temps, en canvi, ja no són els mateixos, ni tan pròspers. El seu cap polític de llavors, aquell que li feia sentir-se a la seu de Gènova com si fos a casa seva, ja no mana a Espanya ni al PP; el bipartidisme que donava estabilitat al sistema s'ha esquerdat (encara que treballem intensament per reparar-lo); el rei Joan Carles va haver de renunciar a la corona a favor del seu fill Felip, quan tothom esperava que morís al llit com Franco; i els jutges tenen feina abundant per aclarir una petita part de les múltiples corrupcions polítiques que van parasitar el país, incloses en la llista les que corresponen als governs de González. Moltes d'elles hauran prescrit i altres romandran ocultes per falta de mitjans (i de ganes) de posar-les al descobert. En aquest aspecte, té raó el suposat cap de la Gürtel, hi ha molts altres «Correas»?a Espanya, però bona part d'ells viuen en la confortabilitat de l'anonimat comptant els bitllets de les mordidas, com vam saber que feia, gràcies a unes gravacions, aquell dirigent del PP valencià.

Al marge de l'habilitat tàctica de Correa i del seu advocat per situar l'eix dels seus negocis en l'etapa d'Aznar deixant fora (per ara) Rajoy i el seu equip de màxima confiança (no val el mateix un Rajoy al govern que en l'oposició), les seves declaracions són un compendi de mercantilisme polític. Per exemple, aquesta reflexió: «Si l'alcalde és amic meu, tinc més probabilitats que em doni el negoci». O aquesta altra, adreçada al tribunal que el jutja: «Les relacions comercials són relacions humanes. Saben qui és l'adjudicatària de ?l'AVE a la Meca? Ho va gestionar el Rei d'Espanya». La conclusió és evident: cobrar comissió per un negoci gestat a l'empara d'una amistat és una pràctica honorable.