Deia l'artista pop Andy Warhol que «l'únic interessant de qualsevol ciutat del món és trobar-hi un McDonald's». El fast food o cuina ràpida, com a estil d'alimentació (i fins de vida), és d'origen nord-americà. D'Amèrica a l'univers: actualment, com voldria Warhol, es poden trobar hamburgueseries o pizzeries de deglució ràpida arreu del món, d'Istanbul a Pequín, de Pattaia a Moscou. Com a forma d'execució i fins, parcialment, d'alimentació, la cuina ràpida ha existit sempre: ja en parla Francesc Eiximenis al s. XIV, en referir-se als alemanys i constatar que mengen quan tenen gana -cosa que encara ocorre avui- no pas segons horaris preestablerts, segons un ritual típicament mediterrani. La primera característica, doncs, del fast food és que destrueix el ritual mediterrani o oriental dels horaris regulars i codificats: de fet, això és més important, potser, que el tipus de menges que s'hi serveixen. Hom menja quan té gana, no quan és necessari socialment. Per això a la McDonald's del Parc Disney de París no li varen sortir els comptes: esperava que la gent comencés a desfilar-hi des de les 10 del matí, com als Estats Units, i no tot de cop, a la 1 del migdia, provocant cues inesperades. Com diuen els antropòlegs, la manera nord-americana d'alimentar-se constitueix una cuina «nòmada»: el cotxe és el seu aliat. Es menja i es beu caminant pel carrer, o al mateix cotxe. Fins ara això no?més ho vèiem a les pel·lícules, però aquesta imatge més aviat patètica ja comença a ser habitual aquí, protagonitzada tant per turistes com per indígenes. El fast food és un ritus individual: ens enfrontem al petit «sarcòfag» que conté l'hamburguesa en soledat, malgrat que a la taula hi segui algú més. Oblidem allò fonamental que va escriure Norbert Elias sobre la funció civilitzadora de la comensalitat compartida.

Amb el model basat en el menjar ràpid, doncs, no compartim, i, en certa manera, desfem l'aspecte social i socialitzador del ritus de menjar tal com s'ha exercit durant mil·lennis. Ja el citat Eiximenis deia que «lo menjar deja (ha de ser) ésser reebut ab gran plaer, pau e alegria», i afegeix que «convidar l'altre e pendre convit d'altre és senyal d'amistat». I la pau i l'amistat, segurament, són difícils de reproduir en una hamburgueseria. I això malgrat que l'estratègia de les multinacionals del ram -que tenen, fins i tot, les seves universitats- consisteix a ocupar edificis històrics de les velles ciutats i posar-hi, visiblement, el nom de «restaurant». Només algun passarell d'aquí fa servir el nom de «fast food»!

Les raons de l'èxit del menjar ràpid són diverses: el preu (cosa relativa, però) l'estandarització..., però per damunt de tot, la imatge positiva, «juvenil», «moderna» que té el fast food. A Istanbul, per exemple, el McDonald's de torn és freqüentat pels joves «pijos» i els nous rics carregats de joies i abrics de pell.

Ara a alguns grans xefs se'ls ha acudit fer col·laboracions amb establiments de menjar ràpid: hamburgueses, salsitxes, etc. de disseny, un fet ben discutible.